dimarts, 28 de febrer del 2017

Manifest per la presència de la filosofia a l'ensenyament

Deveu estar tips de sentir-me dir que la divisió entre ciències i lletres és absurda. Doncs ho diré una vegada més, aquest cop en motiu de la publicació d'un manifest que una colla de persones hem signat per defensar la presència de la filosofia a l'ensenyament

A mi les classes de filosofia a l'institut em van influir moltíssim i em van ajudar a formar-me com a persona. Bona part de la meva manera de pensar es va modelar gràcies a aprendre què havien dit algunes de les ments més importants de la història de la humanitat. Retallar en filosofia és educar a mitges, per això em vaig apuntar a aquesta iniciativa. Vosaltres també ho podeu fer aquí.

dilluns, 27 de febrer del 2017

Unes cosetes més sobre Herba Negra

Ja ficats de ple en la promoció de Doble mortal, encara van sortint coses de la novel·la anterior, Herba negra (considerant que ja fa quatre mesos que es va publicar, que en termes literaris és tota una vida, no està gens malament).

Aquí teniu un comentari força positiu al blog Donde termina el infinito, acompanyada de la interessant entrevista que ens van fer al podcast NeoNostromo. N'hi ha un altre a Dreams of Elvex que és força curios perquè destaca com a punt negatiu que li ha semblat massa juvenil, i les raons que donen són, entre altres "l'edat dels protagonistes" o "l'ús de l'acció i el ritme accelerat". És curiós que encara hi hagi gent que defineixi el públic d'un llibre per l'edat dels protagonistes (El senyor de les mosques, aquella gran novel·la infantil!) o que pensi que l'acció trepidant no està pensada per a adults (prohibit disfrutar amb Raiders of the lost ark si sou majors d'edat!), però bé...

Podeu llegir l'entrevista que em va fer la Mixa sobre el llibre per al Què llegeixes aquí (plana 10). També en parlava molt elogiosament en Jordi Cervera al seu blog, i era una de les recomanacions de l'Anna Guitart al programa Tria33. Finalment, una ressenya que van fer a la SER al program Punt de llibre (a partir del minut 5). Moltes gràcies a tots els qui l'heu llegit i n'esteu parlant!


dijous, 23 de febrer del 2017

Doble mortal: el making of

Doncs parlem una mica de Doble mortal, el llibre que hem presentat aquesta setmana. Quan escric segueixo el mateix patró que quan llegeixo, veig pel·lícules, etc: m'agrada anar d'un extrem a l'altre. M'agrada consumir cultura ben feta, això sempre, però ha de ser de tots els registres de l'espectre. Puc passar tranquil·lament de l'Espirú a Don DeLillo o del Jim Jarmusch al Transporter. Ara mateix he acabat de llegir un Phillip Roth i m'ha vingut de gust un James Bond. D'un premi Nobel (en potència) a un pulp carrincló sense parpellejar. Amb aquestes referències, Doble mortal seria la meva escapada al món de les novel·les d'entreteniment. Un llibre per llegir a la platja o a l'avió quan marxes de vacances i passar una bona estona sense haver-te de complicar la vida. Però això sí, fet amb tanta cura com sempre.

Fa quatre o cinc anys va sortir l'oportunitat de fer alguna cosa amb l'Elisenda Roca. Ens havíem conegut gràcies a una entrevista per l'Ara i des de llavors havíem mantingut el contacte. El fet que compartíssim agent literària va acabar de precipitar els esdeveniments i, com que teníem una bona connexió, ens vam llançar de cap a la idea de treballar plegats. Dit i fet: ens vam reunir un dia a la Laie, aprofitant unes vacances meves, i vam començar a posar idees sobre la taula. De seguida vam tenir les línies mestres decidides, va ser molt fàcil posar-nos d'acord. Volíem fer una història de misteri però que fos divertida. I, com a Herba negra, volíem arribar a un públic tan ampli com fos possible. Per això vam apuntar cap al crossover i vam triar aquests protagonistes joves, el Max  i la Julieta, i un problema molt bàsic que han de resoldre: la desaparició d'algú que estimen.

A part del thriller i l'humor, vam afegir a la mescla una bona dosi de tensió sexual, a l'estil de les parelles clàssiques que se senten atretes però no s'acaben de suportar, i vam deixar que la història seguís el seu curs. El resultat és aquesta mena de novel·la negra catxonda i una mica marranota que reflecteix molt bé el procés creatiu que vam seguir l'Elisenda i jo. No cal que us digui que vam riure molt posant els protagonistes en situacions límit i fent uns quants girs inesperats del guió que els feien anar d'un costat a l'altre.

Escrirue amb l'Elisenda ha sigut una experiència espectacular. Ella és un autèntic torrent d'idees esbojarrades, tot passió i adrenalina, i aquesta espontaneïtat se t'encomana i acaba reflectida en el text. Vam tardar uns quatre anys a completar el mansucrit, entre anades i vingudes, repassades i deixar reposar el manuscrit. Vam gaudir cada moment del procés, fins al punt que al final em va saber greu acomiadar-me del Max i la Julieta després de passar tant de temps plegats.

Doble mortal us pot agradar si busqueu una lectura d'evasió, un entreteniment que procura estar ben trenat, amb un ritme rapidet (marca de la casa, ja ho sabeu) i un sentit de l'humor una mica estripat. No té grans missatges ni morals amagades: només vol ser un pulp distret, l'equivalent de la pel·li de sobretaula del dissabte o el James Bond que us ve de gust llegir després d'un Phillip Roth. Ja em sabreu dir si hem aconseguit o no aquest objectiu. Us deixo amb la contra, que explica una mica més l'argument:

dimarts, 21 de febrer del 2017

Avui: presentació de Doble mortal


Encara no he tingut temps d'explicar-vos els detalls d'aquest llibre que acabem de treure amb l'Elisenda Roca, però si en voleu saber més coses, avui a les 7 de la tarda es presenta a la Casa del llibre de passeig de Gràcia, a Barcelona. Si els gremlins no ho eviten, jo intentaré fer un Rajoy i aparèixer-hi en format plasma. La meva co-autora hi serà en carn i ossos, per compensar.

ACTUALITZACIÓ: unes quantes imatges de la presentació, incloent la meva imitació del Gran Germà.






dimecres, 15 de febrer del 2017

Ja arribat el Doble mortal!


Avui arriba a les llibreries la novel·la que he escrit a mitges amb l'Elisenda Roca, Doble mortal. Es podria dir que és una novel·la negra amb molt d'humor i tocs romàntics. Aquests propers dies us n'explicaré quatre coses més, però ja us avanço que si us agraden les històries de misteris que fan girs inesperats, amb tensió sexual i conya a dojo, crec que pasareu una bona estona amb l'aventura d'en Romero i la Julieta. 

I si voleu veure a l'Elisenda presentant el llibre (jo m'ho perdré, malgrat el que diu l'anunci), passeu-vos dimarts que ve per la Casa del llibre de Passeig de Gràcia.

divendres, 10 de febrer del 2017

La dosi setmanal de ciència

Va, un post per tots els cienciaaddictes que us passeu per aquí. Quatre coses que he explicat (espero que divertides i/o interessants) aquests dies als mitjans:

A la micro-secció setmanal al Balcó de la SER he parlat de càncers que es contagien i de com la vida a l'espai pot afectar el nostre organisme.

I també vaig poder tornar a treure el cap al Via Lliure, on feia abans les meves col·laboracions, per discutir amb Joan Corbella què passarà si (o quan) trobem una "cura" per l'envelliment. Aquesta és especialment interessant, no us la perdeu.

Aquesta us costarà més trobar-la: és un article sobre Craig Venter que he escrit pel número sobre el futur de la revista Matador. És una publciació molt especial, fins al punt que cada número sembla un llibre, i que no es troba als llocs habituals... així que si us interessa el tema, bona sort! :)

I l'última és una vídeo-crítica entusiasta del meu penúltim llibre de divulgació. Només per sentir lectors que han quedat així de contents ja val la pena fer divulgació...

dijous, 2 de febrer del 2017

John Wetton

Ahir va morir John Wetton, cantant i baixista de King Crimson, UK, Asia i els seus projectes en solitari. És un dels músics que més he admirat, autor de melodies precioses, tant en els formats més progressius dels Crimson dels 70 com en el pop sense complexes de l'Asia dels 80.  Wetton seguia en actiu, traient discs cada any (darrerament amb Asia) i fent encara cançons de qualitat. Us deixo algunes de les meves preferides.




dimecres, 1 de febrer del 2017

El govern de la ignorància

La setmana passada el món va ser testimoni, amb una certa perplexitat, de l’arribada al poder de Donald Trump, el 45è president dels Estats Units. Dic perplexitat perquè poca gent creia que un egòlatra masclista, racista, arrogant, ignorant, mentider, groller, mal educat i sense cap mena de preparació política (tot això són fets fàcilment contrastables, no opinions meves) aconseguís el suport necessari per liderar el país més poderós del planeta. Però la democràcia, per disseny, no té cap protecció contra aquesta mena de girs inesperats del guió. Com que el que es vota és sobretot la façana del candidat, no el seu currículum, en moments especials com els que estem vivim ara no ens ha d’estranyar que els despatxos s’omplin de personatges curiosos amb la intenció de sacsejar el sistema des de dins.

Això és el que esperen que facin els qui els han triat, és clar, però també alguns dels qui més s’hi oposen. Per exemple, certs pensadors progressistes opinaven aquests dies que tenir Trump manant pot ser un revulsiu per, gràcies a l’efecte rebot, fer sortir el millor de cada persona. De moment el que ha aconseguit és omplir els carrers americans de pancartes que proclamen: «aquest no és el meu president». Si ens hi parem a pensar, és un eslògan molt antidemocràtic, ja que no qüestiona la validesa de la persona sinó del procediment per triar-la. Si això és una mostra del que Trump pot fer aflorar, no hi ha gaires motius per ser optimista.

Però no cal que ens entretinguem a predir si el seu mandat serà tan nefast com la seva personalitat anticipa perquè ja ens ha donat els primers avisos del camí que seguirà. Fan especialment por totes les polítiques que tenen alguna cosa a veure amb la ciència. Per exemple, Trump s’ha apressat a demostrar la seva incompetència ressuscitant un mite que les dades objectives havien enterrat feia anys: que les vacunes poden causar autisme. Només cal informar-se una mica per descobrir que aquesta falsedat i l’estafador que la va promoure han estat àmpliament desacreditats. Una cosa semblant passa amb el canvi climàtic, que ja no es discuteix si és real o no, sinó només quin n’és l’origen. Tot i que en aquest cas el debat encara està viu, la gran majoria d’experts coincideix a assenyalar l’activitat humana com a responsable, cosa que vol dir que podem fer alguna cosa per evitar que empitjori. Però Trump prefereix fer passar els interessos econòmics per davant del raonament científic i desmuntar tot el que hem aconseguit darrerament. El problema és que caldran dècades per revertir el desastre que poden causar aquestes directrius durant els propers quatre anys.

La ciència és una d’aquelles àrees, com la sanitat, l’educació i la cultura, que hauria de funcionar al marge de la política. Les decisions no les hauria de prendre un partit, sinó una comissió independent, on uns experts representessin tots els punts de vista d’una manera argumentada i oberta als canvis. És el que els americans anomenen ser bipartisan, una paraula que resumeix molt bé l’acord entre dues faccions oposades. Les decisions en aquests temes haurien de ser consensuades i de llarga durada, per evitar fer i desfer estratègies tan vitals a cada canvi de cicle polític. És la millor manera d’avançar en línia recta i no fent ziga-zagues.

Un exemple d’això és el fracàs de l’'Obamacare', una reforma sanitària més ben intencionada que implementada. El seu desmantellament no serà culpa de Trump, sinó del fet que no es va desenvolupar amb la col·laboració dels Republicans. No es poden fer polítiques tan integrals d’esquena a la meitat del país. Per desgràcia sembla que el pla és continuar amb aquesta tònica, però ara cap a l’altra banda. I mentrestant, les víctimes col·laterals de totes aquestes decisions alimentades pel partidisme aniran augmentant.

La frase que resumeix millor l’estupidesa dels temps que corren la va pronunciar l’estiu passat Michael Gove, que llavors era ministre de justícia britànic, quan en plena campanya pel brexit va afirmar que la gent estava tipa dels experts. És una línia de raonament perillosament semblat al «¡Mori la intel·ligència!», el famós exabrupte que José Millán-Astray va dedicar a Unamuno l’octubre del 1936. I ja sabem com va acabar tot allò. Tal com estan anant les coses, costa pensar que els humans siguem organismes capaços d’aprendre dels nostres errors. Aquest any, Europa tindrà unes quantes oportunitats de demostrar-ho a les urnes i derrotar el govern de la ignorància. Esperem que no ens falli el pols.

[Publicat a El Periódico, 28 de gener del 2017. Versió en castellà.]