divendres, 23 d’octubre del 2015

La dreta

Un dels problemes greus que té Espanya és la seva dreta. Qualsevol persona que no visqui en un regne de fades es deu haver adonat que un país es governa amb alternança de dretes i esquerres: per raons històriques, culturals o genètiques, a la major part del món hi ha una divisió bastant equitativa entre conservadors i liberals convençuts, amb una franja al mig de variables, més o menys ampla, que inclinen la balança cap a un costat o l’altre segons la conjuntura. Per tant, si només un dels dos costats de l’espectre polític és decent, quan el govern recaigui a l’altra banda, cosa que tard o d’hora passarà, l’estat se’n pot anar ràpidament a can Pistraus. Fins i tot poden fer-la grossa estant a l’oposició, el perill és sempre present. Per tant, el desig de qualsevol bon polític no hauria de ser enfrontar-se a adversaris mediocres amb poques probabilitats de guanyar, sinó tenir algú potent a l’altra banda de l’hemicicle. I el mateix en el cas dels ciutadans: hem de desitjar que el partit que no votem sigui el més bo possible, perquè quan algun dia pugi al poder, malgrat els nostres vots en contra, no ho esguerri tot.

Es pot discutir molt sobre la qualitat de l’esquerra espanyola, però mai arribarà als nivells esperpèntics que assoleix la dreta quan la deixen fer. Encara que sigui obvi, cal recordar que la culpa és de la transició, que va ser precisament això, una transició, i no una ruptura. Alemanya i Itàlia van derrotar el feixisme, i això els va permetre començar de zero (aproximadament, perquè els vençuts seguien vivint entre ells). A Espanya el feixisme, invicte i igual de prepotent que sempre, va mutar en la dreta parlamentària per poder seguir jugant al mateix joc quan les normes canviaven. Per això ara ens topem amb uns personatges que semblen poc acostumats a les maneres democràtiques, com ens ha demostrat a bastament el PP durant la present legislatura. El que és trist no és que hi hagi elements que treuen a passejar la cabra, el pollastre i altres símbols pretèrits cada cop que hi ha una data que convida a la nostàlgia. De radicals sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà als dos extrems de l’espectre. El problema és un govern que no tan sols tolera sinó que encoratja la parafernàlia que va en contra dels principis democràtics, i que en canvi veu punibles les manifestacions pacífiques al voltant del dret dels pobles a decidir.

No crec que això sigui un defecte intrínsec dels conservadors: si la dictadura que vam patir hagués sigut comunista, ara m’estaria queixant de l’esquerra. És més: tenim l’exemple dels partits de la dreta catalanista, gestats en el mateix ambient insalubre de l’Espanya de postguerra, i que en canvi no han fet seus els defectes de l’absolutisme. Aquesta és una de les coses que millorarien en una possible República Catalana: la dreta no seria el desastre que veiem a Espanya. Tindríem la sort d’haver d’escollir entre Junqueras i Mas, per posar un exemple, i no entre Sánchez i Rajoy o Iglesias i Rivera. La diferència és abismal.

Valorem-ho quan discutim com s’ha de construir un país nou. El més important no és si el govern fundacional és de dretes o d’esquerres, sinó que totes dues opcions siguin sòlides, honestes i cent per cent democràtiques. El fet que partits de signe oposat siguin capaços d’unir esforços per dissenyar i executar un full de ruta em fa pensar que estem en el bon camí

[Publicat a la revista Esguard, 21/10/15]

dimecres, 21 d’octubre del 2015

El Tim

Amb aquest post acabo la presentació dels dos nous llibres que acabo de treure i tornem a la programació habitual. Res millor que fer-ho amb en Tim. Malgrat ser "només" la mascota de l'Arman, el Timurtz. Tim pels amics, és l'estrella de Sóc un animal. Una barreja de Milú, Espip i Marsupilami. Aquí el podeu veure en acció. Segur que tindrà un munt de fans...




dimarts, 20 d’octubre del 2015

L'Arman, el Tim i la Lij

Per mi, un dels grans encerts de Sóc un animal, són els espectaculars dibuixos d'en Sergi Càmara, que fan que els personatges i les situacions cobrin vida. Us en deixo una mostra, del primer llibre. Si voleu veure com queden text i images plegats, teniu el primer capítol aquí.






dilluns, 19 d’octubre del 2015

La fàbrica podrida


En el segon volum de la sèrie Sóc un animal, que acaba de sortir conjuntament amb el primer, l'Arman i els seus amics s'enfronten a un problema mediambiental: una fàbrica està contaminant els rius i boscos dels afores de la ciutat i el govern ho està tapant. En aquest llibre l'Arman comença a aprofitar el seu poder (i les habilitats de la seva colla) per resoldre "missions". La que l'espera al tercer llibre, que ja té el text a punt i sortirà l'any que ve, serà encara més complicada i perillosa. 


divendres, 16 d’octubre del 2015

Un viatge inesperat


Aquesta setmana han arribat a les llibreries els dos primers volums de la sèrie infantil/juvenil que faig amb en Llort i el Sergi Càmara. Avui us presento el primer. Sóc un animal (y en castellà. Soy un animal) és la història de l'Arman, que corre un munt d'aventures amb la seva mascota, el Tim, i els seus amics. A la primera, Un viatge inesperat, un aparell que ha fabricat el seu pare el portarà a l'altra banda de món. Però, a més, en aquest episodi l'Arman adquireix el seu "poder", que ja us deveu imaginar què és...

Feu un cop d'ull als llibres, que són molt macos. Els dibuixos del Sergi són igualables, i el Llort i jo hi hem posat tanta acció i humor com hem pogut. Segur que agradarà als nanos de 8 anys en endavant, ja ens ho direu si en compreu algun! Més detalls la setmana que ve...


dilluns, 5 d’octubre del 2015

Les arrels de la corrupció

Els dies després d'unes eleccions són com un curset accelerat d'estadística. Fins i tot els qui odien les matemàtiques es llancen a interpretar xifres des de tots els angles possibles i s'empassen quantitats ingents de diagrames amb la mateixa naturalitat amb què normalment miren la previsió meteorològica. Quan els resultats són ajustats, com els de diumenge passat, encara és més patent que amb una mica de imaginació pots convertir una dada objectiva, com és un número concret de vots, en un argument per justificar pràcticament qualsevol conclusió que vulguis. En aquest sentit, alguns líders polítics espanyols han demostrat aquests dies una capacitat creativa encomiable. Si els ciutadans tinguéssim uns coneixements numèrics més sòlids, no els seria tan fàcil fer passar bou per bèstia grossa, i això és un altre exemple que la ciència ens fa més lliures.

La ciència també ens pot ajudar a entendre les decisions que prenem quan votem o quan els polítics negocien pactes. Per exemple, un factor que ha influït de manera important en aquesta campanya ha sigut la corrupció. En part per culpa d'això, els partits amb més recorregut han perdut atractiu davant de les opcions noves, que juguen amb l'avantatge de no haver tingut encara accés a prou poder per tacar-se l'expedient. A més a més, un dels obstacles per arribar a un acord en el bloc independentista és la incomoditat de la figura d'Artur Mas que, tot i que quan l'han imputat ha sigut per un altre tema, alguns veuen com l'hereu directe d'anys de corrupció acumulada a Convergència i Unió.

El rebuig a les persones que han estat enxampades enganyant és una reacció instintiva de l'ésser humà, com han posat de manifest centenars d'estudis, i no és estrany que determini una tria. El teixit social, de fet, se sosté en gran mesura gràcies al primitiu sentiment de justícia que els humans (i altres animals) portem integrat, que ens empeny a penalitzar els qui perjudiquen els altres per obtenir algun rèdit personal. Per bé que la corrupció provoca indignació generalitzada, això no impedeix que la tendència a l'engany sigui també molt comuna, malgrat el càstig que comporta que et descobreixin. A pesar del que pugui semblar, la corrupció no és patrimoni exclusiu d'un costat de l'espectre ideològic o d'una regió del mapa.

Sense anar gaire lluny, la història dels darrers 40 anys de política espanyola ens demostra que no hi ha res més democràtic i transversal que les ganes d'apropiar-se il·lícitament de béns que no et pertoquen. Una de les raons podria ser una tendència biològica, impresa en els nostres circuits al llarg de l'evolució, que ens empenyeria cap al costat fosc sense que ens n'adonéssim .

Això és el que suggereix un article publicat aquest estiu per Ori Weisel i Shaul Shalvi a la revista PNAS. L'experiment que van fer és senzill: un voluntari tira un dau en secret i li diu el resultat a un segon voluntari, que llavors tira el seu dau, també en secret, i li diu al primer quin número li ha sortit. Si el número coincideix, se'ls entrega una recompensa econòmica igual a tots dos. El qui fa de banca no veurà mai els resultats que donen els daus i s'ha de creure el que li diuen. En aquest context, és molt fàcil mentir per obtenir un benefici, i això és exactament el que passava: al final de l'experiment hi havia un 489% més de coincidències entre els daus que el que calia esperar estadísticament. Però el més curiós era que si es feia que el beneficiat fos només un dels jugadors, les trampes es reduïen substancialment. És a dir, saber que una mentida et resultarà profitosa no tan sols a tu, sinó també als teus companys, fa que sovint un prefereixi el guany comú abans que no pas ser honest.

Tot i que la col·laboració és en general bona i ha sigut essencial per al progrés de la humanitat, l'estudi ens indica que també pot tenir aquest element negatiu d'encoratjar trampes entre grups de persones. És una proposta interessant, perquè ens diu que la corrupció no depèn només de l'avarícia, sinó que s'amplifica gràcies al fet que som cooperatius per naturalesa. La figura del lladre solitari seria menys freqüent que la del que estafa en equip amb els seus amics i es reparteix el botí equitativament. Això explicaria que governs, grans corporacions i estructures similars siguin un caldo de cultiu d'enganys d'aquesta mena, la combinació perfecta entre l'oportunitat i l'estructura social adequada per aprofitar-la.

Els humans hem après a lluitar contra els impulsos biològics i ho hem de seguir fent. A més a més, cal identificar els corruptes i assegurar-se que paguen el seu crim, però també evitar generalitzacions i assumir que tothom amb accés a poder és necessàriament culpable.

[Publicat a El Periódico el 3-10-15. Versión en castellano.]

divendres, 2 d’octubre del 2015

El dia després

Bé, no és el dia després, però ja m'enteneu. Aquesta ha sigut una setmana d'anàlisis i interpretacions. Tots hem dit la nostra, en un fòrum o un altre, i hi ha tantes opinions sobre el 27S i el futur procés com opinadors. Resumeixo aquí un parell d'intervencions breus meves sobre el tema. La primera, a la revista Esguard, sobre com s'ha llegit el resultat a l'exterior:


La segona és una sèrie de twits que vaig fer sobre l'escàndol del vot exterior, que sí, és un escàndol, però no és la tupinada de 80.000 o fins i tot 200.000 vots que molts denunciaven a les xarxes i als dirais. Aquesta és la meva reacció al que veia com una exageració demagògica:


1. Hi ha massa mite amb el vot exterior. La realitat és que només un 10% demana els papers. Abstenció per deixadesa [?]

2. D'acord que el sistema és complicat, però si es fa amb temps t'arriben els papers. Una altra cosa és vots que es perden.

3. Cal saber quants són, perquè n'hi ha uns quants, però ni molt menys arribaran a 80.000. Poca tupinada, impacte real?

4. Siguem objectius i no busquem excuses on no n'hi ha. El sistema és absurd i obsolet, però l'impacte no és tan gran 

5. S'ha fet joc brut en aquestes eleccions però no siguem demagògics. No s'ha impedit votar a 200.000 exiliats: només se'ls ha posat [molt] difícil

6. Acabo: un recompte (parcial, clar) de només 164 casos. No n'hi hauria d'haver cap, d'acord, però no és un allau


Ara, passats uns dies, ja tenim les dades definitives, que confirmen el que deia:

196.052 catalans a l'estranger
21.771 van demanar el vot
14.781 vots van arribar a bon port

És a dir, s'han perdut 6.990 vots, sigui perquè les paperetes han arribat tard o perquè els vots s'han extraviat pel camí (com va passar a Roma). És intolerable, antidemocràtic i inconcebible que tants ciutadans no puguin exercir el seu dret a votar (i ho seria ni que fos tan sols un), encara que l'impacte real en els resultats finals sigui nul. Però hauríem de veure els números a les properes eleccions estatals, perquè no crec que es desviïn gaire d'aquests: el problema és el sistema, que està mal parit, no un complot contra els catalans (tot i que mai s'ha de descartar una possible "vaga de zel" d'alguns funcionaris de les ambaixades, esclar). Una altra prova és que en unes eleccions on vota el 77% només un 10% dels exiliats vulgui exercir el seu dret a vot. Això passa perquè votar fora és molt complicat i requereix massa temps i planificació, cosa que desanima molta gent. Si ens volem consolar, pensem que països com Grècia no tenen ni tan sols un sistema de vot per correu...

Una dada més: 9.410 (64%) van votar JxS o CUP, cosa que confirma que el sentiment independentista és més alt entre exiliats, com deia l'altre dia. 

Acabo amb un parell de manifests que vaig signar abans de les eleccions en suport de JxS, que crec que era l'opció que millor sintetitzava el meu punt de vista sobre el que calia per seguir endavant: una proposta transversal i unida per donar un missatge clar. N'hi ha una com escriptor i l'altra com metge. Si tinc temps, ja parlaré en una altra ocasió de com veig el futur de tot plegat.