divendres, 25 de setembre del 2015

Eclipsi


Estem a dos dies d'un eclipsi de lluna, però podríem dir que aquestes dues darreres setmana s'han eclipsat moltes altres coses. A alguns se'ls ha eclipsat el seny. Altres han intentat eclipsar la veritat. N'hi ha que han eclipsat tothom a cops de ridícul. I els de més enllà han quedat eclipsats per la seva pròpia estupidesa. Podria citar més exemples, és un no parar. A mi que no m'agrada la política, confesso que aquest cop estic gaudint del xou amb la boca oberta i un pot de crispetes al costat. I amb el cor en un puny, perquè malgrat l'espectacle lamentable que hem hagut d'aguantar (i encara queden 48 hores!), ens hi juguem molt, diumenge. 

Espero que el màxim de gent voti, perquè està clar que aquestes eleccions són prou especials per no quedar-se callat. M'agradaria que el 28S estiguéssim iniciant un procés de canvi, que pot ser molt complicat de dur a terme satisfactòriament, però que val la pena que s'intenti amb totes les forces i intel·ligència possibles. Guanyi qui guanyi, el panorama serà molt diferent després de les eleccions. Confiem que per a bé. Si més no, tots nosaltres podrem explicar als nostres néts que vam viure un moment històric.

dijous, 17 de setembre del 2015

Fer sentir la teva veu

He viscut un altre onze de setembre (i ja en són setze) a través d’Internet. És el problema de formar part de la Diàspora: costa participar en les dates importants. Els vídeos i les fotos et fan sentir una mica més proper, per sort, però no és el mateix. Sobretot els darrers quatre anys, amb aquestes celebracions massives, visualment espectaculars i impecablement organitzades. A part de servir per mantenir la motivació ben viva, que el procés és llarg i el suflé no es pot desinflar, sempre he cregut que el principal actiu de les manifestacions és la visibilitat que ens dóna arreu del món. Quan vaig arribar a Anglaterra el 2008, la majoria de gent sabia situar Catalunya al mapa (a diferència del que em passava quan vivia a Nova York, on l’única marca reconeguda era Barcelona), però poca cosa més. Ara, dir que ets català desencadena immediatament una conversa plena de curiositat sobre el fet diferencial i el futur del país. La sortida al carrer del sobiranisme ha provocat una impagable campanya de difusió, amplificada per l’interès mediàtic. I no tan sols a Europa: aquest estiu, en un congrés, una parella de científics australians em van demostrar que estaven perfectament al dia de la situació política catalana quan els vaig explicar d’on venia. Totalment impensable cinc anys enrere.

El suport internacional serà clau en el procés d’independència, i és impossible que et recolzin quan arribi el moment si no saben ni qui ets. En aquest sentit, la cadena, la V i la Via Lliure han complert de sobres la seva missió. Només em sap greu haver-ne sigut un simple espectador. Contribuir-hi deu tenir l’efecte euforitzant de fer-te sentir part d’un moviment transversal, revolucionari i imparable. Però les revolucions avui en dia les fem a les urnes, i aquí sí que hi podem participar tots (els majors d’edat, almenys), independentment d’on hàgim anat a parar. En teoria. En el moment d’escriure aquestes línies, la documentació necessària per votar per correu encara no ha arribat als qui l’hem sol•licitada, ni aquí ni a cap altre país, pel que sento. I el temps va passant. 

És difícil entendre per què està tan mal organitzat el vot a l’estranger. Disposem la tecnologia per enviar tota mena d’informació a qualsevol racó del planeta en menys d’un segon però a l’hora de posar una papereta a l’urna encara hem de confiar (dues vegades) en el rústic sistema postal de tota la vida i en la bona voluntat d’una sèrie de funcionaris. Si això afectés només les eleccions autonòmiques podríem postular una deixadesa voluntària, però veient que el caos es repeteix cada vegada sense que ningú pensi en implementar una alternativa raonable, hem de concloure que al govern espanyol li importa bastant poc saber què pensen els seus súbdits que viuen fora. No sé si a altres bandes és igual de caòtic.

En el cas del 27S encara és més obvi que no hi ha cap voluntat de facilitar-nos les coses. Un dels motius, si volem pensar malament, podria ser que les estadístiques mostren que el vot emigrant sol ser independentista. No quadra gaire amb aquella màxima absurda que diu que el nacionalisme es cura viatjant (que normalment esgrimeixen nacionalistes que han viatjat poc), i els motius són obvis: allunyar-te de les arrels fa que te n’adonis que en tenies. Aquest deu ser el nostre pecat, el que ens condemna a la dificultat de fer sentir la nostra veu en els moments clau. Com si no fos prou difícil ser lluny de casa, a sobre no volen ni escoltar-nos.
Suposant que tinguem sort i ens envïn tots els papers (ja us vaig explicar que el darrer cop no va ser així), posar un sobre a una bústia no és com dipositar una papereta a una urna: no tens cap garantia que arribarà al seu destí. La cadena és llarga i el vot es pot “encallar” a molts racons. Així doncs, no ens queda més remei que ser pacients i optimistes: els documents arribaran a temps, el vot no es perdrà pels laberints dels serveis de correus i entre tots decidirem quin ha de ser el nostre futur. Que la realitat no ens espatlli el somni.


[Publicat a la revista Esguard, 16/9/15]


Actualització: al final els papers han arribat a temps, un dia abans que es publiqués l'article (vegeu la foto que encapçala aquesta entrada). I aquests cop tinc totes les paperetes, des de la CUP al Partido Animalista! No m'ho puc creure. Ja he ficat la papereta escollida al sobre (vegeu aquí sota), així que quan el porti avui a correus ja hauré votat. Em puc desconnectar de la campanya: cap numeret d'última hora em pot fer canviar d'opinió!



divendres, 11 de setembre del 2015

Fem via


Un altre cop em perdré els actes de la Diada (és el problema de pertànyer a la diàspora), però envio el meu suport virtual a tots els qui anireu avui a omplir la Meridiana. Mentrestant, jo tindré ben present un grapat de coses que commemorem en aquest dia tan especial.

dimarts, 8 de setembre del 2015

Què votem quan anem a votar

S'acosten unes eleccions que probablement definiran el futur del país més enllà dels quatre anys que habitualment duren els cicles polítics. És normal, doncs, que els votants estiguem meditant amb especial cura quina opció ens convé més, a la vegada que els candidats estan redoblant els esforços per fer arribar el seu missatge al màxim de gent. Però hem de ser conscients que la democràcia és més que això, ciutadans majors d'edat escollint el programa que més ens abelleix d'entre tots els que ens presenten. Hi ha factors que fan que no es tracti simplement d'una tria basada en el lliure albir i que, per tant, podrien distorsionar els principis bàsics de la democràcia. El problema és que quan els grecs van dissenyar aquest sistema de govern fa uns quants mil·lennis no van tenir en compte un petit detall: la biologia.

Els humans creiem que prenem decisions d'una manera lliure, però en realitat l'inconscient hi juga un paper decisiu. En el cas que ens ocupa, hi ha estudis que demostren que una sèrie d'estímuls subliminals, la majoria relacionats amb les aparences, poden decantar una decisió política. S'ha comprovat, per exemple, que la imatge pot aconseguir més vots que el currículum. Un article que va causar rebombori, publicat a la revista Science el 2004, demostra que predim sense adonar-nos-en la competència d'un candidat basant-nos tan sols en la cara que té, no en la seva experiència, i que aquesta valoració la fem ràpidament durant el primer segon que estem exposats a la imatge del polític. És més: van veure que això havia influït de forma important en els vots de les eleccions americanes recents. Les primeres impressions compten més del que ens pensem.

Hi ha un altre paràmetre que també hi juga un paper clau: la veu. Fa temps que se sap que tendim a votar els polítics amb la veu més profunda, siguin homes o dones. A principis d'agost, un article publicat a la revista PLOS One ho confirmava: abaixant mecànicament la freqüència de la veu, els científics aconseguien que més voluntaris escollissin un candidat en unes eleccions simulades. Proposen que una de les raons seria que relacionem automàticament el timbre baix amb el fet de ser més forts, més capaços i fins i tot més honestos. Té una part de lògica: la gravetat vocal és un senyal que es correspon a tenir nivells més alts de testosterona, l'hormona que es relaciona amb la musculatura i l'agressivitat. Naturalment, les qualitats de força física tenen una utilitat mínima en l'arena política actual, però el nostre inconscient les considera importants en el lideratge perquè encara es regeix pels principis que funcionaven quan vivíem en cavernes. En aquella època, seguir algú que pogués obrir la closca d'un cop de pal al cap de la tribu veïna era bastant convenient. Avui dia potser ens convindria més fixar-nos en altres habilitats, però la realitat és que ens costa desconnectar aquests instints.

Els polítics ho saben, tot això, ja sigui per experiència directa o per haver llegit aquests articles. Només tenint en compte els elements biològics es pot entendre com algú amb un discurs tan nefast com Donald Trump hagi pogut ar­ribar tan lluny en la cursa per la ­Casa Blanca, posem per cas. Les ­qualitats de mascle alfa i la veu greu fan molt més per les seves possibilitats d'èxit que no pas el programa que defensa, que no hauria de seduir un conservador amb dos dits de front. I a casa nostra, la biologia també ens ajuda a explicar per què cada cop hi ha més candidats físicament agraciats al capdavant de les llistes. Mai no havíem tingut uns cartells electorals amb tants homes i dones que no desentonarien en un càsting per a una telesèrie de sobretaula. No dubto que hagin estat escollits pels seus partits per les seves capacitats polítiques, com tampoc dubto que el seu aspecte s'ha tingut molt en compte. Seria estúpid no fer-ho.

Quan d'aquí unes setmanes es publiquin els resultats de les votacions, el que veurem no serà només un recompte d'independentistes i unionistes, o de conservadors i liberals, segons l'eix que usem per fer els barems. Serà també una instantània de quina formació ha sabut trobar la persona que ha aconseguit apel·lar millor als impulsos bàsics. Perquè l'inevitable component biològic que determina les nostres decisions segur que jugarà un paper més important del que voldríem a l'hora de decidir què votem realment quan posem la papereta a l'urna. Siguem conscients d'això i evitem escollir els nostres líders per la cara bonica o per la veu més que no per la seva potencial ­destresa a l'hora de governar-nos, encara que això vulgui dir no escoltar els nostres instints. Sens dubte els resultats seran molt millors.

[Publicat a El Periódico, 5 de setembre, 2015. Versión en castellano.]

dimecres, 2 de setembre del 2015

Comencem el curs...

S'ha acabat oficialment l'estiu i tornem a posar-nos en marxa. D'aquí uns dies us parlaré dels dos llibres que publicaré aquesta temporada de tardor, els primers d'una sèrie juvenil que estic fent amb el Lluís Llort i el Sergi Càmara. Però de moment, començo amb un petit recull d'algunes coses que han aparegut aquests dies de poca activitat.

A l'ARA vaig parlar fa poc del misteri dels càncers infantils, i la relació que poden tenir amb les guarderies i els infeccions. Les aparicions mediàtiques d'estiu es completen amb dues intervencions a Catalunya Ràdio: una entrevista que em va fer l'Àdam Martín, i una breu col·laboració a El Matí per parlar amb la Sílvia Comet (minut 10:30) de Sherlock, la sèrie de la BBC, de la qual sóc fan declarat.

I en l'apartat de crítiques, l'Edgar valorava Hipnofòbia, la jomateixa parlava del meu últim llibre, la novel·la juvenil El secret de la banya embruixada (i de Punts de fuga, el recull on s'ha publicat el meu darrer conte), que rebia la puntuació màxima a la crítica del Faristol i també sortia molt ben parat al Fantastik, i el XeXu rescatava el meu únic llibre de contes (un recull prehistòric, com aquell qui diu!).