dissabte, 29 de desembre del 2012

Reis del món enviats!


Ja he enviat els exemplars d'El rei del món a tots els qui me'l vau demanar. Suposo que us arribaran a temps per reis. No esperava tant d'interès, però tenia suficients llibres, com podeu veure, així que he optat per deixar-me una petita fortuna a correus i donar-li així a la meva novel·la maleïda l'epitafi que mereix... i als lectors del bloGuejat el regal que es mereixen! Quan us la llegiu ja em direu què us sembla. I si algú dels qui la va demanar no la rep d'aquí unes setmanes, que es posi en contacte amb mi.)

dimecres, 26 de desembre del 2012

Per pair els canelons...

...escolteu en J M Tibau llegint un fragment d'El joc de Déu en el vídeo que m'ha enviat com a regal de Nadal. I ara sí, callo una estona.

dimarts, 25 de desembre del 2012

Bon Nadal a tots!


Si Santa Claus existís faria surf...

Repassant el blog he vist que fa dos anys parlàvem de les mateixes absurditats que ara. Algun dia les coses canviaran...

Que vagi bé el Nadal i que acabeu de passar unes bones festes! El bloGuejat es desconnecta fins l'any que ve.

dilluns, 24 de desembre del 2012

Encara més coses que he fet aquests dies

Aprofitant que baixava a terres catalanes uns dies per Nadal, vaig tenir l'honor de treure el cap breument a la Marató de TV3 (aquí, al minut 30) i explicar que jo vaig començar la meva carrera científica gràcies als donatius de la Marató del 93, que ens van permetre finançar el meu projecte de tesi. Aquí teniu un petit reportatge gràfic dels moments preparatius. L'entrada al pavelló de la Fira on els voluntaris atenien els telèfons:


Els famosos al telèfon: Sandro Rossell (a qui vaig estar donant l'esquena deu minuts) i Albert Rivera, tots molts riallers.


La inevitable sessió de maquillatge perquè no em brilli la closca. Per primer cop me la van "pintar" amb un airbrush. Com si fos el Photoshop.


I el moment previ, quan la regidora diu "queden 20 segons!" i el càmera t'enfoca.


També vaig fer una mica de ràdio el mateix dia per fer propaganda de la Marató al Maneres de viure de la Xarxa:

 

...una col·laboració al 80 grams (escolteu-la aquí, al minut 36), i la meva secció de ciència al Via lliure (minut 29:30). I el comiat va ser al Matí de Catalunya Ràdio (aquí).

El dia del meu aniversari, vaig estar a Girona xerrant amb el Martí Gironell, en un acte organitzat pel Col·legi de Metges de Girona. Va ser una conversa molt amena, i amb preguntes molt agudes per part del públic.


I ara només em queda felicitar-vos el Nadal. Que mengeu molts torrons!

dimecres, 19 de desembre del 2012

Moltes gràcies!

Moltes gràcies a tos per les felicitacions d'aniversari i per inundar-me amb peticions de "rescat" per a El rei del món. M'ha fet il·lusió veure que hi ha tanta gent interessada en llegir-la (malgrat que això vol dir que m'arruinaré comprant segells!). He contestat alguns emails, quan tingui temps faré la resta. Espero tenir-ne prou per a tots, però sinó respectaré l'ordre d'arribada. Ja us aniré informant! Moltes abraçades per a tots i gràcies altre cop! 

dimarts, 18 de desembre del 2012

Avui, a Girona, Martí Gironell + Salvador Macip

El Col·legi de Metges de Girona ens ha conviadat a en Martí Gironell i a mi a xerrar una estona aquesta nit en el marc del cicle Espai conversa. Si voleu passar a sentir-nos (i a felicitar-me l'aniversari en directe!), ja ho sabeu: avui estarem al Centre Cultural La Mercè a partir de les 19h. Aquí en teniu més detalls:


Espai conversa

Martí Gironell conversa amb Salvador Macip, metge i escriptor
Espai conversa és un àmbit de l’Escola Municipal d’Humanitats dedicat a conversar amb un personatge de relleu. En aquest cas, el periodista Martí Gironell conversarà amb el metge i escriptor Salvador Macip. Macip (Blanes, 1970) treballa de forma pionera en investigació oncològica al Grup de Mecanismes de Mort Cel·lular de la Universitat de Leicester, Regne Unit. També és escriptor, i ha publicat ja novel·la, reculls de contes i assajos de divulgació científica. El 2012 ha guanyat el Ier Premi Carlemany de Foment de la Lectura amb Hipnofòbia.

Dimarts 18 de desembre a les 19 h.
Activitat organitzada amb la col·laboració del Col·legi de Metges de Girona.
Entrada lliure.

Data: 18-12-2012
Horari: 19h
Lloc: Centre Cultural La Mercè
Preu gratuït

I recordeu l'oferta que us vaig fer ahir... M'heu inundat a missatges, moltes gràcies per l'interès! Espero tenir prou exemplars per satisfer la demanda. Ja us aniré contestant quan tingui un moment.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Ajudeu-me a salvar la meva novel·la maleïda

Cada any, quan s'acosta el meu aniversari (demà en faig 42), ho celebro fent una mica de bookcrossing amb algun dels meus llibres, normalment per Barcelona o Blanes. Aquesta vegada he pensat una cosa diferent. Si aguanteu el petit rotllo que us explicaré ara, al final trobareu les instruccions per aconseguir un llibre de franc...

*****

El rei del món va ser la meva primera novel·la en solitari. Me l'estimo molt, com us podeu imaginar: els autors que s'estrenen sempre posen un munt d'esperances i somnis al seu debut, com si s'ho estiguessin jugant tot a una carta. Triomfar o morir (literàriament parlant). Poques vegades és així, és clar, perquè la majoria ni triomfen ni moren el primer cop.

Jo crec que és una  novel·la prou bona, i ho dic conscient que no puc ser gaire objectiu. Té els seus defectes, però encara li sé veure unes quantes virtuts. Vaig tenir la sort que la va publicar una editorial de les "grosses", cosa que en teoria m'assegurava una certa visibilitat (la vaig trobar a les taules d'El Corte Inglés!), però ni això no la va poder salvar del més absolut dels anonimats. Cap diari no es va fer ressò (a part d'algunes notes breus) de l'entrada en escena d'un autor desconegut que, a sobre, ni tan sols estava al país per poder fer-ne promoció. Els blogaires que se la van acabar llegint en van parlar bé, però en aquella època el bloGuejat el seguien quatre gats i ni tan sols per aquesta banda vaig aconseguir generar un cert interès.

En resum, la novel·la va ser un fracàs estrepitós. Cinc anys i uns quants llibres després, El rei del món té el dubtós mètit de ser el meu worst seller. A part de la família i alguns amics bondadosos, no la llegit ni cristo: segons els comptes que m'envia periòdicament l'editorial, en aquests moments se n'han despatxat un total de 127 exemplars, cosa que ja ha propiciat que la major part de l'excedent que hi ha al magatzem hagi sigut convertit en polpa.

La pobra novel·la es mereix que li donin una darrera oportunitat. He aconseguit salvar de la destrucció un petit grapat de llibres, i em proposo fer-ne un bon ús. Com a agraïment personal a tots els qui teniu la paciència de passar-vos per aquí, regalaré El rei del món a tothom que el vulgui llegir.

Aquest és la lletra petita del tracte. Envieu-me un email (trobareu l'adreça al marge dret del meu web) amb la vostra direcció postal. Jo us envio el llibre, signat i de franc. No hi ha cap truc, ni concurs, ni sorteig, ni endevinalla, ni res, ni faré cap altre ús de les vostres dades (que seran destruïdes immediatament). Vosaltres us el llegiu i, si us ve de gust, em dieu què en penseu, en públic o en privat. L'única condició és que el demaneu només si realment us fa gràcia llegir-lo (al web del llibre trobareu un resum de l'argument i unes quantes mostres de capítols, per fer-vos una idea), i només n'enviaré un per adreça. Naturalment, l'oferta és vàlida fins que se m'acabin les existències. I la convocatòria es tancarà el dia de Nadal, per posar-hi alguna data límit.

Aviso: no ho intenteu si no us van els llibres amb sexe i violència abundants. El rei del món està molt influit per Chuck Palahniuk, Bret Easton Ellis i aquesta tropa, o sigui que no és per a tothom. Es podria dir que és una novel·la una mica bèstia. Pels qui heu llegit El joc de Déu i/o Hipnofòbia, és una bona oportunitat per fer-vos amb el llibre que va començar la trilogia i que senta les bases argumentals dels altres dos (veureu que els personatges són pràcticament els mateixos d'El joc de Déu, però en una història completament diferent que, malgrat tot, manté el mateix tema). Per la resta, si us atreviu a llegir-lo espero que almenys us pugui sorprendre una mica.

Doncs apa, ja està dit. Aquest cop no us podeu queixar, que us ho he posat fàcil. Ajudeu-me a redimir (una mica) la meva novel·la maleïda i de pas feu-vos un regal de Nadal de cost zero, ideal per temps de crisi. Només que li aconsegueixi uns quants lectors més abans de ser condemnada a l'oblit ja estaré content...

diumenge, 16 de desembre del 2012

Avui és la Marató de TV3...


...no us oblideu de fer-hi un cop d'ull i, sobretot, de contribuir-hi. Si poseu la televisió, és possible que m'hi veieu treure la closca cap a les 13.30. Per coincidències de la programació, a la mateixa hora em tindreu a RAC1 fent el programa de ciència del Via Lliure (òbviament en diferit aquest cop) on, entre altres coses interessants d'altres temes, repassaré alguns avenços recents en tractaments i diagnòstic del càncer.


Us deixo amb el vídeo que va sortir fa uns dies al Via llibre sobre el llibre de la Marató (hi faig una aparició al minut 1:55), que està sent tot un èxit de vendes.

 

divendres, 14 de desembre del 2012

Esguard: Diari d’unes eleccions vistes des de la distància (II)

[Aquest dimecres va sortir la meva columna a l'Esguard. Pels qui no teniu iPad i no podeu gaudir d'aquesta revista digital en tot el seu esplendor gràfic, us penjo el text a continuació.]


L’endemà de les eleccions parlava amb els meus companys anglesos i no sabien massa bé què m’havien de dir. Què havia passat exactament? S’havien acomplert les prediccions, oi? Almenys això era el que anunciaven la majoria de diaris britànics, que semblava com si tinguessin els titulats escrits des del dia abans. La veritat és que fins i tot a mi em costava traduir en previsions coherents els resultats del plebiscit. Majoria independentista però amb un líder amb les forces reduïdes. Només algú molt avesat a la idiosincràsia catalana pot entendre que les xifres reflecteixen amb naturalitat el garbuix habitual d’opinions que és el nostre país. Fins i tot quan tres quartes parts dels votants tenen clar l’objectiu que volen, no es posen d’acord en la millor forma d’aconseguir-lo. No passa res: així és com sempre hem fet que avancin les coses, no és pas qüestió de canviar ara. 

 No és estrany, però, que a fora no ens acabin d’entendre. La premsa de la dreta nacionalista espanyola, per exemple, ja cridava blat abans de tenir-lo al sac i ben lligat. Una forma curiosa d’interpretar com va a anar la jornada electoral. Sent realistes, la secessió potser es veu més difícil ara, però no crec que ningú pensés abans que havia de ser un passeig. Encara poden passar moltes coses, és aviat perquè cap dels bàndols canti victòria. En tot cas, Catalunya ha deixat de ser actualitat a la premsa internacional, i veurem quin pòsit ha quedat de tota aquesta campanya quan arribi el moment que els polítics hagin de buscar simpaties a l’altra banda dels Pirineus. Mentrestant, només es fixaran en nosaltres quan Messi faci miques un altre rècord o el Barça afegeixi més títols al seu palmarès. Són els millors ambaixadors que tenim, ens hi hem d’acostumar.    

 ****** 

Encara em costa més d’explicar als anglesos els atacs continuats contra el català orquestrats pel govern central. Els estirabots d’en Wert només són una gota més al vas que fa dècades que està ple, no hauríem d’estar ni sorpresos ni indignats, ja. Però algú que no està al corrent de l’historial quasi mil·lenari de picabaralles entre castellans i catalans ho veu molt absurd. Al Regne Unit també conviuen més d’una llengua oficial i, almenys pel que em diuen els que tinc al voltant, fan tot el possible perquè les minoritàries no desapareguin, perquè les veuen com part de la riquesa cultural de l’estat. Hauria de parlar amb uns quants gal·lesos per saber si això és acurat, és clar, però el punt de partida sembla bastant diferent.

No es pot acusar en Wert i els seus sequaços de ser innocents en aquest tema. Si per ells el problema és el nacionalisme perifèric, que amenaça amb trencar aquesta unitat del país que tant valoren, està clar que la forma de frenar-lo és diluir la cultura que li fa de motor. Tenen bons referents: l’estratègia ha funcionat molt bé a Ses Illes i al País Valencià, on el català naufraga cada dia una mica més i si es fes un referèndum d’aquests de “sí o no”, tothom té clar qui tindria la majoria de vots. Però com que sembla que a la Meseta llegeixen llibres d’història diferents, ningú no els ha explicat que al Principat hi ha un gruix més important de ciutadans de cultura catalana que a altres comunitats, i que són especialment tossuts. 

Recordo que vaig llegir una vegada en algun lloc que a la meva escola, estrenada a finals del franquisme, feien des del principi totes les classes en català, cosa que evidentment estava prohibida. Només canviaven d’idioma quan venia algun revisor del Movimiento, que sempre ho trobava tot en ordre. I així les promocions que van sortir aquells anys previs al canvi van ser les primeres del país que dominaven tant el castellà com, per fi, la seva llengua materna. Perquè la immersió lingüística defensa el català sense aixafar el castellà, ho sap tothom que hagi viscut a Catalunya els darrers quaranta anys o s’hagi pres la molèstia d’investigar una mica. Protegir la llengua de Cervantes no ha sigut el motiu per iniciar l’enèsima croada per espanyolitzar l’infidel, és evident.

***** 

En el darrer article us parlava del meu intent de votar per correu. Veient com estaven anant les coses, em sorprenia una mica totes les queixes que arribaven dels quatre cantons de món. Si havies fet els deures quan tocava i estaves inscrit a la llista corresponent, el procés semblava relativament senzill. Jo, almenys, no havia hagut de fer res més que enviar una carta. Per això em sonaven a exageració les acusacions d’entorpir la democràcia que se sentien per tot arreu aquells dies: el sistema del vot per correu sempre ha funcionat malament, això ja ho sabíem, degut a una burocràcia excessiva i uns funcionaris que semblen poc disposats a col·laborar. Aquest cop no semblava que estigués passant res fora del normal. 

Fins que, amb el temps just, em va arribar el sobre amb les paperetes que havia d’enviar al consolat. El problema? Que només me n'hi havien posat dues per escollir: la d'UPyD i la d'hartos.org. Casualment, cap d’elles era la que volia. Un error innocent? Quan vaig twittejar la foto de les dues paperetes solitàries, la majoria de comentaris que vaig rebre apuntaven més cap a mala intenció. És difícil no ser suspicaç en situacions com aquesta, quan surten traves inesperades que et compliquen el poder exercir un dret constitucional. 

Al final, com a resultat d’una sèrie de caramboles, vaig poder aconseguir la papereta que volia, i vaig enviar el sobre just abans de la data límit. Suposo que deuria arribar bé al seu destí i va comptar a la columna que havia de comptar (Veieu? Fins i tot jo m’he tornat suspicaç). Al final, del 10% d’exiliats que havien aconseguit passar la primera prova, diuen que només la meitat van poder votar. “Errors” com el que vaig patir i retards inexcusables van encarregar-se de deixar la resta fora de joc. Aquesta experiència (i totes les anteriors, de fet) hauria de fer que a algú amb una mica de poder se li encengués la llumeta i decidís aplicar d’un cop les tècniques modernes de comunicació, que simplificarien notablement el procés i eliminarien els molts forats negres que té. Però és clar, el vot dels exiliats no importa prou per fer l’esforç, ni a les dretes ni a les esquerres. Què hi farem.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Concurs de relats "Llegim ciència" a la #UVic amb Hipnofòbia


A principis de gener m'han convidat a fer una xerrada a les Tertúlies de literatura científica de la Universitat de Vic. Aquí damunt teniu el póster. La idea és discutir una mcia sobre el tema de la manipulació, al voltant del que s'explica a Hipnofòbia.

I aprofitant l'avinantesa, els organitzadors han pensat que seria interessant fer un concurs de redacció pels alumnes de 3er i 4rt d'ESO de les escoles catalanes. El tema és precisament què faríeu si tinguéssiu el poder de manipular les ments. Hi ha premis pels millors, o sigui que si coneixeu algú amb edat de participar, animeu-lo a fer un cop d'ull a les bases. A mi em sembla una idea molt original, i tinc ganes de llegir què s'empesquen els alumnes...


dilluns, 10 de desembre del 2012

L'escola catalana

Pere Vergés va fundar l'Escola del Mar, a partir de la qual va nèixer l'escola on em vaig educar, i on es feien les classes en català quan encara estava prohibit. És un bon moment per llegit en aquest article de La Vanguàrdia una petita crònica de la resistència de l'escola catalana durant el franquisme i recordar que, gràcies a gent com ell, el català ha sobreviscut atacs pitjors al què li estan preparant ara.



(Post en suport de la campanya Keep calm and speak Catalan.)

divendres, 7 de desembre del 2012

Ressenya: Per a què serveix el sexe?

[De tant en tant us recomano llibres que m'han agradat, i normalment són novel·les, que és el que més llegeixo. Però últimament m'han caigut a les mans llibres d'altres gèneres que m'han fer passar una bona estona, i miraré de compartir les meves impressions amb vosaltres aquests propers dies. Més que res per si necessiteu idees pels regals de reis...]

Un llibre sobre sexe. Amb això ja hauria d'haver captat la vostra atenció. Però no és el que us penseu, res de mummy porn: és molt millor. És un llibre de divulgació, escrit per dos biòlegs de reputada trajectòria en el camp, on s'explica què és el sexe des del punt de vista científic. És més divertit del que sembla, atenció. Si més no, jo m'ho he passat molt bé llegint-lo.

És un tema que sempre m'ha fascinat: com s'ho munten per reproduir-se els milers d'espècies que hi ha al planeta. Hi ha casos espectaculars, i és sorprenent que l'evolució els hagi afavorit. Des de les estrelles de mar, que es regeneren a partir de trossos del seu cos als aparellaments a dues bandes dels cargols hermafrodites (cadascun amb un penis i una vagina), passant per cucs transsexuals, els tritons que copulen sense tocar-se, els braços "màgics" dels pops, el penis bifurcat dels marsupials o les lluites per ser el mascle dominant (i emportar-se totes les femelles) en les espècies que viuen en grup. Tots aquests, i molts més, estan explicats al llibre.

Els autors defineixen el sexe com a qualsevol barreja de material genètic, per això també tenen cabuda les històries d'organismes microscòpics. Ocupen la primera part del llibre, que potser és la més densa. A la segona part s'amplia el cercle i les històries, com les que us citava abans, són més sorprenents i divertides. La darrera part, com era d'esperar, està dedicada als primats, i especialment a nosaltres. Aquesta és sens dubte la més sucosa i la que fa pensar més. Hi ha un munt de dades, curiositats i hipòtesis sobre com ha evolucionat el sexe en els humans i com s'ha convertit en alguna cosa més que una necessitat biològica (fins a arribar a l'interessant concepte de "sexe intel·ligent" que proposen al final). El tema podria donar per un llibre sencer, per això els autors no acaben de desenvolupar totes les idees que plantegen (no és el lloc per fer-ho, tractant-se d'un llibre generalista). Si més no, donen munició per seguir donant voltes al tema una bona estona, i es deixen la porta oberta per si un dia volen ampliar-ho en un altre assaig.

Martorell i Bueno escriuen amb un estil molt desenfadat, però a la vegada carregat de dades. És una bona combinació. El to resulta fàcil de llegir i sense adonar-te'n aprens un munt de coses, i això ja és tot un èxit quan parlem de ciència. Pels qui us agrada la divulgació, és un títol que heu d'apuntar. Pels qui no en soleu llegir, és una bona manera de ficar el peu en aquest món sense que us hagi de ballar el cap. Fullegeu-lo i veureu que és un llibre amb moltes virtuts.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Dave Brubeck (1920-2012)




Aquest tema ha sigut la porta que ens ha permès a molts entrar en el món del jazz. Continua sonant igual d'espectacular que quan es va gravar. Un record per Dave Brubeck (i de pas pel saxofonista Paul Desmond, autor del Take 5).

dimarts, 4 de desembre del 2012

Recull mediàtic de la setmana

Aquest cap de setmana vaig parlar una mica de ciència. A l'article d'El Periódico demanava ajut per a la ciència a casa nostra, que està en situació una mica precària i vaig aprofitar per fer propaganda de la Marató de TV3, que serà un esdeveniment molt important que pot canviar una mica la situació, almenys temporalment. Recordeu que encara esteu a temps de contribuir a la Marató de TV3 comprant el llibre (perdoneu que continuï fent-ne propaganda...). Aquest és l'anunci que està sortint als diaris aquests dies...



 ...i aquí podeu veure la meva contribució al vídeo del making of, on explico una mica de què va el text que he escrit pel llibre.

A la meva columna de l'ARA, avisava que si tots els nostres ídols són futbolistes i gent de la faràndula, al país no li espera un futur gaire brillant (i entremig explicava que passa quan ensopegues amb un científic famós i li cau el te sobre la camisa).

I finalment, els de l'editorial han penjat les primeres quinze planes de Què és el càncer aquí. Si encara no esteu segurs que és un llibre que us interessi, feu-hi un cop d'ull (i llegiu-ne crítiques aquí, aquí i aquí).

dilluns, 3 de desembre del 2012

La força d'una gota

El blog de l'Eduard Muntaner, Com gotes a l'oceà, fa cinc anys demà. Tot un veterà. És un dels que fa temps que segueixo, així que m'he volgut afegir als actes de celebració, que han consistit en una setmana de "portes obertes" al blog, on cadascú ha anat penjant algun text, relacionat o no amb el tema.

Doncs bé, jo només volia dir que una de les coses que m'ha enganxat al Com gotes és veure la feina que fa l'Eduard amb els nanos de l'Índia. Demostra que tots podem ajudar, que no cal ser missioner, ni metge sense fronteres, ni enviar carretades de diners a un compte corrent d'una ONG. L'Eduard és un científic gironí (com jo) que treballa en robòtica i intel·ligència artificial (d'això jo no en tinc ni idea).  Per què no fer servir la ciència per fer arribar un somriure als nanos menys afavorits? L'Eduard és un bon exemple de com el voluntariat i l'activisma social es pot integrar a la vida de qualsevol, i això és molt bonic. El meu sincer aplaudiment.

I que per molts anys més ens continuï explicant les seves aventures i els pensaments des del seu blog. Felicitats!