dijous, 22 de desembre del 2011

La veïna [una història sexual (?)]

A la casa del costat hi vivia un metge divorciat, treballador i poc amant de la gresca. O sigui, el veí perfecte: no el veies mai i quan hi era no feia soroll. Per desgràcia (per nosaltres) va amistançar-se amb una dona que vivia a l'altra punta de la ciutat i va decidir que no pagava la pena passar-se el dia als embussos de les rondes per anar a veure el seu amor. Així que fa unes setmanes van arribar els nous llogaters, una família jove amb una nena d'any i mig. El pare sembla que s'està a casa tenint cura de la petita i és la mare la que treballa. La meva dona, que ha parlat un parell de cops amb ell, diu que sembla bona persona. Jo me'ls vaig trobar tots tres una vegada però era a la tarda i estava tot fosc, així que no vam intercanviar més que unes breus salutacions sense poder ni veure'ns les cares. Fins aquí tot normal.

El veí de l'altra banda, amb qui ens uneix una certa amistat, em diu fa uns dies: "A què no saps on treballa la nostra nova veïna? A la babestation!" Vaig haver de buscar-ho per internet perquè no sabia què era. Resulta que a la part alta del satèl·lit, aquells canals que no visites mai per error, hi ha una mena de línies eròtiques on senyoretes abillades només amb un tanga i un somriure responen les trucades des espectadors amatents que volen dir-lis coses marranes. Són les antigues línies 903 de casa nostra però en versió multimèdia, amb la curiositat afegida que els qui miren només veuen la noia però no senten la conversa (la substitueix la clàssica música prefabricada que es posa de fons a les pel·lis porno). Es veu que tenen bastant èxit en aquest país. Naturalment, la meva dona i jo vam córrer a sintonitzar el canal per veure si ens hi trobàvem la veïna, però hi sortia una senyora de pits pneumàtics fent contorsions gimàstiques mentre esperava que algú marqués el número sobreimprès a la pantalla. No ho vaig trobar gens sexi, la veritat, però hi ha gustos per a tot.

Així doncs, el nou veí no té cap problema a anar dient que la seva dona és "presentadora" de la babestation (ell mateix havia sigut la font d'informacíó), ni que doni la impressió que els ingressos principals de la família vinguin per aquest costat (hi ha un nom pels homes que viuen dels diners que fan les dones en negocis relacionats amb el sexe, no sé si es podria aplicar aquí). Em sembla molt bé: no cal avergonyir-se de tenir una feina legal en els temps que corren, ni que calgui fer-la amb poca roba. En tot cas, el negoci no deu donar per tant, perquè els pobres porten un cotxe bastant atrotinat. La crisi es nota a tot arreu. Des d'aquell dia la meva preocupació és comprovar si la veïna té una aparença adequada pel treball que du a terme (simple curiositat científica) i si té intenció d'organitzar festes a casa amb les companyes de la feina. Ja m'he presentat voluntari per anar a trucar a la seva porta si això passa i fan massa soroll.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Dilluns musical: dracs, tatuatges i immigrants.



Impressionant versió del clàssic Immigrant song de Led Zeppelin cuinada per Trent Reznor i Karen O per a la banda sonora de l'adaptació americana de The girl with the dragon tattoo. El vídeo el dirigeix el gran David Fincher (que ha fet també la pel·lícula) i és un pèl raret però maco. Bona manera de despertar-se un dilluns pel matí. Feu clic aquí per veure'l.

divendres, 9 de desembre del 2011

Els pastorets (II)

Doncs vam anar finalment a la representació nadalenca que us deia l'altre dia i, ja us ho podeu imaginar, tots els pares en vam sortir emocionats. Va ser una interpretació una mica lliure del tema, amb més extres que a una pel·li de Hollywood. Hi van desfilar un grapat de ratolins, vaques, ases i ovelles (?!!?), animalons cantaires tots ells. Semblava més una versió musical de l'arca de Noè que de la nit de Nadal (i confirmat: sense dimonis a la vista). No van faltar les corts celestials d'àngels bufadors, els tres reis i el trio protagonista. El nen era de plàstic i no va sortir del bressol. La Maria (que al final era només una) es va passar tota l'estona saludant com si fos el Papa (les salutacions anaven dirigides als seus pares, que no paraven de fotografiar-la) i el Josep va anar de poc que no desmunta tot el betlem, perquè no parava d'estirar la roba que cobria la porteria de futbol que feia d'establia. Per sort al final no va passar cap desgràcia. La nostra ovella va fer el seu paper amb la dignitat i la professionalitat que li correspon a un nen de quatre anys.

Un post de l'Olga Xirinacs em va fer recordar que nosaltres també fèiem saraus d'aquests quan era petits. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè anàvem a una escola teòricament laica. Però cada any teníem la vella Quaresma, el xou de Sant Nicolau (d'una cruesa sorprenent, ja que el sant ressuscitava tres nens perduts que un carnisser malvat havia trossejat i donat a menjar als porcs), el dia de Santa Cecília... I és que les tradicions d'un poble estan molt lligades als rites religiosos arcàics (a part d'un grapat de costums paganes que hagin pogut colar-se pel mig), que pel fet d'estar integrats en la història pertanyen tant als qui combreguen amb la fe cristiana com als qui no. No em sembla malament. Independentment de les creences, és una manera bonica de recordar i honorar el nostre passat. 

Els de l'escola de l'hereu també ho entenen així. Oficialment la institució està adscrita a l'església anglicana, però com que vivim en una ciutat multicultural com poques, obren les portes a tothom i no discriminen. La Maria, per exemple, era índia, com una bona part de l'audiència, on s'hi podien veure uns quants turbants sikhs i musulmanes amb els seus vels. Ningú feia escarafalls al fet que l'estrella del dia era el fill de Jahvé. De la mateixa manera, em va semblar molt natural que unes setmanes abans a l'escola haguessin celebrat el Diwalli. Totes aquestes festes van més enllà de la motivació religiosa que les va originar. Són excuses per reunir-nos, divertir-nos, reflexionar i celebrar, i aquestes són activitats ben universals. Quan arribi el moment l'hereu ja triarà si vol seguir una religió organitzada, vol anar per lliure o simplement passa del tema. Serà la seva decisió. De moment ja està bé que l'exposin a les tradicions i les cultures de tots els pobles del món.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Els pastorets

A l'escola del nano estan preparant uns pastorets (Nativity, que li'n diuen aqui) i aquests dies han estat repartint els papers. Hi ha hagut drames, és clar. El pitjor, el d'un nen que volia fer de Verge Maria (perquè es veu que li agrada molt això dels nadons). Per temes de paritat (aquest és l'únic paper veritablement femení de l'obra) el pobre s'ha hagut de conformar amb fer de Sant Josep, amb la promesa que podrà agafar també una mica el nino que representarà el nen Jesús.

Es veu que també hi ha batusses per decidir qui fa d'àngel, fins al punt que per mantenir la pau és probable que en aquest pessebre hi baixi tot un estol celestial d'àngels, angelets i arcàngels. I en una trobada de mares l'altre dia, vam descobrir que hi ha dues nenes que estan convençudes que seràn la Verge. O sigui que si no és un error, no hem de descartar que en aquesta versió la materniat divina sigui múltiple (per si no era ja prou complicat el tema de la Santíssima Trinitat...)

L'hereu, en canvi, està contentíssim amb el paper que li ha tocat: el d'ovella. Ovella que parla, ep, que es veu que n'hi ha algunes que només pasturen. Jo quan era una mica més gran que ell també estava molt content quan em posaven a fer de romà que aguanta la llança a les representacions de l'escola. Preferia passar desapercebut si em tocava pujar a la tarima, que això de les arts escèniques sembla que els macips no ho duem a la sang. És clar que tot va canviar el dia que em vaig penjar una guitarra al coll... Però això és una altra història.

dijous, 1 de desembre del 2011

Mince pies

El primer cop que van oferir-me un mince pie vaig declinar. Coneixent la mania dels britànics de fer pie ambqualsevol cosa (vedella, pollastre, porc...), vaig preferir curar-me en salut. Una mica encuriosit, vaig esbrinar que estava fet amb mincemeat, que a mi em va sonar a carn picada (minced meat... atenció que l'espai entre les dues paraules fa tota la diferència!). Em vaig alegrar de no haver-lo tastat, perquè no hi ha res que detesti més de la cuina anglesa (i mira que hi ha coses per detestar) que els maleïts pastissos de carn freda.

Però resulta que no. Els mince pies originalment sí que eren de carn, però el mincemeat ara es fa fruits secs (panses sobretot), sucre i alcohol. En resum, que el mince pie és un dolç, no un plat. I està boníssim! Només treuen el cap durant la temporada de Nadal, per tant tens just un mes per posar-te les botes, i la resta de l'any res de res. Jo ja he començat la meva campanya de festes atacant unes quantes caixes de mince pies (a la foto, el primer que em vaig menjar). Si en trobeu per casualitat en alguna botiga de delicatessen o d'aquestes per guiris de la Costa Brava i a més sou llaminers de mena, no us els perdeu.