dijous, 30 d’abril del 2009

Aeroport internacional

Cada vegada que un passa per l'Aeroport de Barcelona troba prou material per escriure un parell de posts. Un viatger freqüent podria portar un blog sencer només amb aquestes observacions de camp.

La darrera. Un senyor arriba a la Ciutat Comtal. Requereix que el transportin en una cadira de rodes per dins l'aeroport. Quan té un problema i ha de parlar amb el noi que el porta cap al seu destí, descobreix que aquest no sap anglès. Demanar coneixement de llengües, perdó llengua, a un camàlic potser és exagerar. Tampoc és que l'anglès serveixi per a massa més que per a tractar amb turistes invàlids. Fins aquí, tot dins els paràmetres habituals. Quan el senyor es dirigeix a la finestreta d'informació, es troba que l'ocupant sí que sap anglès, però del nivell "the pencil is yellow" i "my mother is in the kitchen". No li demanis gaire més a la persona que se suposa que ha d'atendre els nouvinguts. Sort que per allà passava un políglota bondadós per desfer l'embolic.

No sé qui és el geni que supervisa els processos de selecció de personal a l'aeroport. Suposo que posar de cara el públic extranger elements que no dominen la llengua universal d'aquest segle és una estratègia premeditada per donar imatge de país d'espardenya i porró. Se m'escapa quin és l'objectiu que persegueix aquest pla maquiavèlic, però estic segur que l'aconseguirem amb escreix.

dimecres, 29 d’abril del 2009

L'escollit (XI).

El Saragatona és un blog que seguixo des del principi. Un clàssic de la catosfera, diguem-ne. Aprofito el post que en Pere va penjar després de Sant Jordi per recomanar-lo a tots els qui encara no el coneixeu, que no deveu ser molts, i així de pas m'estalvio haver d'explicar el meu passeig per les Rambles: ell ho fa millor.

dimarts, 28 d’abril del 2009

Post post-Sant Jordi

He passat el Sant Jordi a Barcelona per primer cop en onze anys. I m'ha agradat que per una vegada tothom estigués celebrant la mateixa festa que jo. Als blogs toca aquests dies recomanar llibres o explicar què ens hem comprat. La meva selecció:

El Diccionari de Català Col·loquial és una iniciativa molt lloable i una eina imprescindible pels qui escrivim (menys potser pels qui fan novel·la històrica). Apa, cap a la maleta.

Rondant pel Mercat de Sant Antoni, que pot estar tan transitat com les Rambles i per tant et permet tenir sensació de Sant Jordi cada diumenge, vaig trobar un parell de perles. Una, aquesta versió porno-còmica dels fets de Jaume I, escrita per Pitarra al segle XIX i musicada en el seu dia per La Trinca. Molt animal.

La segona, aquesta entrevista de Jordi Coca a Pedrolo, que té un aspecte molt prometedor. També he comprat alguna de les novetats de rigor, però d'aquestes ja en parla molta gent...

dilluns, 27 d’abril del 2009

Avui, nostàlgia.

Aquesta és la primera cançó "antiga" que poso a la meva secció de dilluns musicals (sempre intento parlar de novetats, però avui no se me n'ocorre cap). És una perla del projecte paral·lel de la cantant de Portishead, del 2001, per a un principi de setmana plujós i nostàlgic. Fa posar els pèls de punta (en el bon sentit). Beth Gibbons & Rustin Man, Mysteries (Out of season).

divendres, 24 d’abril del 2009

Ingestionable.

"Ets ingestionable", li va dir un amic meu a la seva dona en mig d'una discussió. Ella es va empipar molt. Però jo trobo que s'ha de valorar l'esforç de ser creatiu en el vell art de la disputa domèstica. Pel mateix preu li hagués pogut engegar un "estic de tu fins la gorra" o un "que t'aguanti ta mare". Per què caure en la vulgaritat quan es pot ser original?

dimecres, 22 d’abril del 2009

L'escollit (X).

Per l'escollit d'aquesta setmana he seleccionat un post del blog Des del meu mar. Segueixo els escrits de la Montse (la Blogària Abans Coneguda com Arare) des de fa força temps, i segur que molts de vosaltres també. A part de ser una paisana (tot i que no ens coneixem personalment), és innegable que té una gràcia especial explicant les coses, com veureu en el post que us dic (i en tots els altres del seu blog). Que no decaigui la festa, Arare!

dilluns, 20 d’abril del 2009

Ballard


James Graham Ballard (1939-2009)

Per a tots els públics.

Al dilluns musical d'aquesta setmana hi convido Dan Zanes. Als 80 jo era fan del seu grup de rock, els Del Fuegos. Després es va fer gran, va tenir una filla i es va reconvertir en cantant per a nens. Per a nens és un dir, perquè els seus discs són per a tots els públics. Si més no a mi m'agrada el seu folk casolà. El fenomen Zanes va começar el 2000. Al principi només el coneixiem a Nova York, que era per on es movia. L'èxit que tenia entre pares i nens de la ciutat era gegant. A partir del 2003 li van veure el potencial, va començar a aparèixer a la tele, Starbucks va començar a vendre els seus discs a les cafeteries, li van donar un Grammy... S'ho mereix tot.

Ara que tinc descendència tinc millor excusa, però jo em compro els seus discs des del principi sense remordiments. Fins i tot vaig estar a un concert seu a Nova York. Era l'únic adult que no anava acompanyat d'un nen. A més, aquell dia plovia i portava gavardina. No ho sé, tot plegat em donava un aspecte de pederasta que feia por. Em vaig quedar amagat en un racó sense que se'm veiés massa, mentre els nens ballaven i reien amb la música i els pares els vigilaven de prop. El concert va acabar amb tota la banda sortint del local, encara tocant, amb el públic darrera corejant, i fent el final de festa al mig del carrer, a ritme de la cançó Sidewalks of New York. Impressionant. Tot i la incomoditat que sentia per estar fora de lloc, va valer la pena. I a més no em va detenir la policia. He vist que va tocar a principis de mes a Barcelona. Si no hi vau anar (amb criatures o sense) us vau perdre un bon concert.

Aquesta cançó és del darrer disc, de l'any passat, en el qual canta (fatal) en castellà. Per començar la setmana batllant a ritme caribeny. Salteu-vos l'entrevista del principi, que és un pal. Dan Zanes and friends, Colás (Nueva York!)

dissabte, 18 d’abril del 2009

Això dels blogs...

Jo al principi era poc partidari dels blogs, per això vaig tardar una mica a posar-m'hi. Què m'importa a mi el que pensi la gent i a qui li importa el que jo pensi? Però al final vaig decidir provar-ho i mira, aquí estic, gairebé quatre anys després, amb tres blogs actius a les mans i passant-m'ho d'allò més bé.

El problema és que ho havia entès malament. Els blogs són en realitat una xarxa social com qualsevol altra. Fas una colla d'amics amb interessos semblants i xerreu en diferit del que us passa pel cap. Els blogs veritablement interessants no són els dels famosos, polítics o periodistes que parlen d'actualitat. M'agrada més descobrir gent anònima que té coses a dir, que n'hi ha molta. Si més no en aquest petit ecosistema que formem els qui ens agrada llegir i/o escriure en català. Quan finalment em vaig adonar d'això, ara fa uns mesos, em vaig proposar "adquirir" uns quants blogs nous cada setmana, perseguint recomanacions, enllaços, comentaris que m'haguessin agradat... Vaig començar que tenia unes desenes de subscripcions al meu google reader, i una forta impressió que m'estava perdent moltes coses. Certament era així. El problema és que això és un vici addictiu: el meu reader ja té més de dos-cents blogs en nòmina i no tinc ganes de parar.

A diferència d'alguns que s'apunten a seguir altres blogs imagino que per atraure tràfic cap al seu (és físicament impossible que alguns llegeixin amb regularitat tot el que tenen al blogroll) i pujar a les llistes d'èxits (com si això importés massa), jo cada dia repasso fidelment les novetats. Com que són abundants (escriviu molt!) he de llegir en diagonal, sinó m'hi passaria el dia. Això vol dir que si el títol i les primeres dues línies del vostre post d'aquell dia no em capten l'atenció me'l salto. Sense pietat. És el zapping blogaire. Però ho prefereixo així, perquè cada setmana vaig descobrint noves perles (i algunes acaben a la secció l'escollit, per estalviar temps de cerca als altres lectors, mireu si sóc bona persona). M'agradaria a més tenir temps per deixar comentaris, però què hi farem: la majoria dels cops m'he de conformar amb mirar.

Només em queda agrair-vos a tots els qui passeu per aquí que us llegiu les meves històries (ni que siguin només el títol i les dues primeres línies) i encara més els qui no feu com jo i us esforceu a deixar comentaris. Ens llegim.

divendres, 17 d’abril del 2009

Jutjar els llibres per les seves portades


L'editorial Gollancz acaba de treure al Regne Unit una reedició d'obres clàssiques de ciència ficció que valdria la pena comprar només per les seves fantàstiques portades, d'un blanc i negre minimalista. Les vaig veure totes juntes en un expositor a una llibreria i me'l volia emportar a casa sencer. I que després diguin que els llibres no t'entren pels ulls...

dijous, 16 d’abril del 2009

Nou blog!

Pels qui us interessi la ciència, des d'aquesta setmana col·laboro amb El Mundo amb un nou blog quinzenal d'actualitat biomèdica a la secció Código Salud.


Aquest blog s'afegeix al de Inmortales y perfectos, el meu altre blog de divulgació, que he estat escrivint des de la publicació del llibre.

dimecres, 15 d’abril del 2009

L'escollit (IX).

El blog de l'Assumpta és un altre que he descobert fa poc i que trobo que té un aire molt fresc. Em va agradar aquesta entrada sobre un fet quasi paranormal, que al final ha resultat tenir una explicació curiosa.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Zero.

Vaig descobrir els Yeah yeah yeahs a Nova York, on eren tota una institució underground abans que Maps els poses al mapa internacional. Tot i que estic en contra per principi dels grups amb només guitarra i bateria (i amb una cantant que sembla la germana lletja del Marylin Manson), els YYY sho munten prou bé. Ara han afegit teclats a la formula i el primer single del nou disc els ha quedat prou interessant. Yeah yeah yeahs, Zero (It s blitz!).

dissabte, 11 d’abril del 2009

Felicitats, Nau Argos!

Avui La Vanguardia ha escollit el nostre amic Jaume i la seva Nau Argos com a guanyador del concurs de blogs que fan cada quinzena. I de pas li reconeixen el seu títol indiscutible de bolañista de pro de la catosfera. Un premi merescut. Felicitats!

divendres, 10 d’abril del 2009

Gustos clars.

El meu fill, any i mig acabat de fer, té els gustos molt clars. Quan el deixo anar a l'habitació que ens fa de biblioteca (com aquell qui deixa anar una plaga de llagostes) se'n va corrent directe cap als llibres. Li agraden molt, i no només els de dibuixos, no sé si serà una herència que li hem passat. El cas és que, com que no els pot llegir encara, de moment es distreu traient-los dels prestatges. El rebombori que munta cada vegada és fenomenal, però jo penso que si això li fa relacionar la literatura amb passar-s'ho bé ja des de petit, val la pena el sacrifici d'haver de tornar a posar després tots els llibres al seu lloc.

N'hi ha un d'entre tots que és el seu preferit. Indefectiblement, es dirigeix cada vegada cap a ell, encara que el canviï de prestatge. L'agafa amb les dues mans, i intenta emportar-se'l, però no pot perquè pesa un munt. Sé de què parlo: l'altre dia el va deixar caure sobre el meu peu. No sé si actua mogut per l'instint de lector futur o només perquè el llom és gruixut i d'un vermell molt vistós. Qui sap. Sigui com sigui, puc dir que el meu fill ja és un fan de Roberto Bolaño.

dijous, 9 d’abril del 2009

Birds do it, bees do it...

M'ho sembla a mi o això es podria considerar una forma animal de prostitució ?

Wild chimpanzees exchange meat for sex.

Wild female chimpanzees copulate more frequently with males who share meat with them over long periods of time.
I després pensem que som els humans els qui ens ho hem inventat tot...

dimecres, 8 d’abril del 2009

L'escollit (VIII).

Aquest blog el vaig descobrir recentment. La troballa va ser mútua i des de llavors que la Clidice és una comentarista activa del bloGuejat (moltes gràcies!).

Un tel als ulls està escrit amb gràcia, que no és tasca fàcil, i a més m'agrada la manera de veure les coses que té l'autora. L'escollit d'aquesta santa setmana és un post antològic sobre una cita a cegues que em va fer riure un munt, dins el dramatisme de la situació, és clar, que imagino que és una possibilitat més que real.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Per anar ballant (i content) a l'oficina.

Després del rebombori del dilluns passat, comencem aquesta setmana amb un altre tema amb canya, però menys. Per si de cas. És una cançó recent que Norman Cook (FatBoy Slim) ha inclòs en el seu disc de la BPA, un recull de jams i col·laboracions amb amics. En aquesta hi trobem l'incombustible David Byrne (està a tot arreu, aquest home) i el famós rapper anglès Dizzee Rascal. El vídeo, que al principi sembla un porno retro, al final és per a tots els públics i fa un ús divertit de l'autocensura. Brighton Port Authority, Toe Jam (I think we are gonna need a bigger boat).

dissabte, 4 d’abril del 2009

SuperEditor a l'atac!

Parlava fa uns dies dels diferents models d'editor que m'he anat trobant des que estic ficat en el negoci. Sembla que Gordon Lish mereix un apartat propi dintre la secció d'editors intervencionistes amb l'accelerador premut a fons i sense frens.

Com a escriptor, el primer que et ve al cap davant un cas tan extrem com aquest és l'ultratge als drets sagrats de l'autor de l'obra. Però i si el resultat és millor que l'original? Sembla que sense Lish, Carver no hagués estat Carver. Potser el problema és que enlloc d'un manipulador, Gish ha estat una peça clau no reconeguda de la literatura americana. I això costa d'empassar. Són superherois o supervillans, aquesta mena d'editors que es preocupen excessivament per la qualitat del que publiquen?

Els editors són un mal necessari de la literatura, i més en una època com aquesta, per molt qeu diguin alguns. Tothom escriu i milions de texts estan disponibles per a tots que els vulgui llegir en aquest maremàgnum que és internet. Cal més que mai un control de qualitat que seleccioni el que val i el que no val i, si pertoca, que doni el cop de mà final. Sinó, les obres mestres (o quasi-mestres) corren el risc d'ofegar-se en aquesta maregassa de mediocritat que ens envolta. Sempre podem discutir si aquests controls són els adequats i si els escollits per fer la feina són els qui han de ser (who watches the watchmen?), però jo crec que un editor amb intuïció, experiència i el grau just d'intervencionisme pot fer sempre més bé que mal.

dijous, 2 d’abril del 2009

D'on vens i a on vas.

Tot i que no acostumo a fer aquestes coses, m'apunto a una mena de meme que ha començat aquí i aquí a partir d'una idea d'allà i que ja havia vist fa unt temps en un altre lloc. La idea és dir les paraules de cerca més curioses que han portat la gent al teu blog (pels qui no ho teniu encara, recomano apuntar-vos al Google Analytics per a obtenir aquestes i altres dades estadístiques fabulosament inútils).

El meu top 8:

- la medicina i la farmàcia en l’obra de josep pla (el més surrealista de tots).
- poemes que parlin d'ametllers (aquesta deunidó, considerant que mai he escrit ni he parlat d'un poema així...).
- ejaculació precoç (aquesta me l'he guanyada a pols).
- carles francino y la calcotada (un tema apassionant, sens dubte; potser sí que li hauria de dedicar un post).
- cuplets candida (?????).
- inspiració (molt bo el paio que creu que trobarà la inspiració buscant-la al google).
- llista de paraules gracioses (almenys això indica que faig gràcia a algú).
- necrologiques (i això que el bloGuejat fa pudor de mort?!)

dimecres, 1 d’abril del 2009

L'escollit (VII).

Vaig arribar a aquest blog fa només uns mesos (no sé com se m'havia escapat fins ara) i m'he convertit en tot un fan. Les històries que ens explica ddriver són d'allò més reals, a vegades tràgiques, a vegades divertides. Les millors que he llegit darrerament són aquesta, aquesta i aquesta, una mostra que va d'un costat a l'altre de l'espectre de les emocions. Però la meva preferida de totes segueix sent aquesta. Impressionants les misèries humanes.


Els novaiorquesos tenien també una taxista que explicava les seves aventures. Va publicar un llibre fa uns anys que va tenir un cert ressò, però la noia deu haver canviat de feina perquè el blog està mort. Sigui com sigui, el nostre taxista blogaire català és més "dixaraxero", com diu ell, i molt més fresc. Podria perfectament fer un llibre de les seves aventures. O dos.