dimecres, 15 de novembre de 2017

Lluitar contra els prejudicis

[Vaig escrirue aquest article tip de sentir gent que fa servir arguments absurds per defensar les seves idees. Gairebé totes les posicions són acceptables, però abans cal pensar una mica per què les hem triat. Si no, la democràcia és una broma pesada.]

A tots ens agrada pensar que prenem decisions equitatives i racionals, però els prejudicis són una part inextricable del nostre comportament. No s’han de veure com un mal exclusiu de les societats modernes, al contrari. És probable que sorgissin com un mecanisme protector, perquè ens permeten emetre judicis més ràpids que no si hi intervé el raonament. Això ens pot donar un avantatge a l’hora d’evitar un perill imminent, però el preu que paguem és un nombre elevat de falsos positius: les generalitzacions que fonamenten els prejudicis resulten equivocades molts cops. Això, que és perfectament tolerable en un entorn en què prima la supervivència, com el dels nostres avantpassats, resulta un inconvenient en els entramats socials d’avui dia, on idealment hauria de prevaldre la justícia i la igualtat.
    
Però no és tan senzill lluitar contra aquesta inèrcia biològica. Tres psicòlegs de la Universitat de Harvard van crear el 1998 un test per mesurar les connexions que fem de manera automàtica (www.implicit.harvard.edu). Es tracta de classificar ràpidament paraules de connotacions positives o negatives i imatges de persones de pell clara o fosca. Fent això, queden al descobert associacions inconscients entre color de pell i bo o dolent, que el cervell utilitza perquè no requereixen la participació dels centres racionals i pot anar més de pressa. L’exercici mesura com relacionem sense voler conceptes dolents amb certs grups ètnics, però també es pot mirar per gènere, edat, orientació sexual o qualsevol altre paràmetre. Sorprenentment, persones que consideren que no discriminen mostren un biaix predeterminat en un 40% dels casos. És més: quan es repeteix el test, els resultats són semblants. És a dir, fins i tot sabent que involuntàriament no estem sent del tot equànimes, el pilot automàtic continua desequilibrant la balança.

Una conclusió d’aquests treballs seria que part de les decisions que prenem en la vida estan fonamentades en presumpcions errònies, que només evitaríem si dediquéssim prou temps a pensar-hi. Aquestes preferències amagades, juntament amb altres que potser no ho són tant, serien clau, per exemple, en la freqüent discriminació laboral per motius de gènere. Per evitar-ho, al món de la música s’han popularitzat les audicions a cegues, de manera que no se sap el sexe del qui toca l’instrument. 
    
Un truc tan simple ha fet que el número de dones que es contracta a les orquestres s’hagi doblat i ja s’acosti a la paritat. El problema és més difícil de solucionar en situacions d’estrès, quan hem de prendre una decisió en fraccions de segon. La prova és l’elevat nombre de morts de pell fosca a mans de la policia als Estats Units, que encara tendeixen a disparar més ràpid quan veuen una conducta sospitosa en una persona negra. Tot plegat demostra que els prejudicis existeixen i que no serveix de res creure que nosaltres no en tenim. No ens n’hem de sentir avergonyits: és una resposta natural de la ment. El que cal és reconèixer-ho i fer tot el possible per evitar que ens condicionin el comportament. Per exemple, desconfiant de les primeres impressions i fent l’esforç de recollir tota la informació possible abans de decidir. És important no quedar-nos amb l’opció fàcil, la que ens atrau d’una manera més espontània, perquè com que és la que més beu dels instints, és més fàcil que estigui contaminada per un biaix inconscient.

Això és especialment crític quan hem de prendre decisions que afecten el futur comú, com quan es dóna veu al poble en unes eleccions. La democràcia, que parteix de la base que tots estem capacitats per fer una tria raonada i lliure, no té en compte que els defectes inherents de la ment humana, fàcilment manipulables pels més hàbils, poden portar-nos a opcions del tot il·lògiques. Perquè la democràcia funcioni, hem de poder superar les inèrcies que el nostre entorn social ens ha implantat i triar el que és just.
    
És fals que les coses depenguin del color del vidre a través del qual les contemplem. La realitat és una, el que varia és la nostra manera d’interpretar-la. Per poder-nos-hi acostar al màxim ens hem d’esforçar. La realitat no es pot consumir passivament, com estem acostumats a fer, deixant que els líders ens imposin la seva versió. El proper cop que hi hagi votacions, tothom s’hauria de plantejar si el menyspreu per unes idees o unes persones és merescut o ens estem deixant portar per prejudicis ocults, si un anhel és realment absurd o si estem permetent que els instints parlin per nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 11/11/17. Versió en castellà.]

dilluns, 13 de novembre de 2017

Ressenya: El riu encès

Tenia encara pendents algunes ressenyes de llibres interessants llegits durant l'estiu, però ha sigut difícil trobar el moment adequat per tornar a treure el tema. Ho faig avui, abans no passi més temps, començant amb El riu encès de Miquel Martín, aprofitant que l'autor acaba de treure el seu darrer llibre.

En Miquel, a part de ser un conversador il·lustrat i una persona amb la qui és un autèntic plaer compartir una sobretaula, és un dels secrets més ben guardats de la literatura contemporània catalana. És possible que el conegueu  pels seus treballs sobre Vinyoli, de quin n'és un gran estudiós, o per la trilogia que ha fet a Sidillà per rescatar el nostre patrimoni geogràfic i cultural (Els pobles perduts, Els pobles oblidats i Llegendes de mar de la Costa Brava). Però el que és sorprenent és que la seva faceta de novel·lista no tingui més ressò.

El riu encès n'és un bon exemple. És una novel·la escrita amb una atenció minuciosa al detall, des de la construcció dels personatges a la tria del temps verbal que empeny la trama. Es nota que és la labor d'algú que s'estima la seva llengua i la seva literatura, que venera els  precedents a la vegada que els actualitza. El riu encès és una novel·la del segle XX, i ho dic com un elogi. Segueix el patró dels drames clàssics catalans, rurals i de postguerra, traslladats més cap al final del franquisme. A vegades pot recordar a Jesús Montacada, en una versió més directa, o també a la Rodoreda, és clar. És un recull de perdedors que se'n van sortint com poden, una novel·la coral dividida en dues parts, amb personatges que es creuen i es van fent grans. Estan especialment aconseguides les escenes vistes amb els ulls dels nens, però també l'evolució dels protagonistes i com maduren a cops. M'ha interessat especialment el retrat que fa de com les malalties mentals afecten una família. I, finalment, se li han d'elogiar el ritme, que no decau en tota l'estona, i l'atmosfera tan ben aconseguida, que et trasllada al lloc i a l'època sense haver de perdre el temps amb descripcions innecessàries. 

Com deia abans, les novel·les del Miquel mereixen arribar a un públic ampli perquè tenen tots els elements que atrauen al gruix de lectors habituals en català. Però, a més, la seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta. Tinc la impressió que pel Miquel tenir més o menys èxit té una importància relativa. La seva recompensa més gran ha de ser la satisfacció de crear aquestes petites peces d'orfebreria amb vida pròpia, que és el somni de tot escriptor. Molt recomanable descrobrir-les.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Vaga general


Perquè hi ha moltes coses que no haurien d'estar passant a Europa en el segle XXI, aturem-nos i protestem.

divendres, 3 de novembre de 2017

És difícil...

Deia ahir que tocava parlar d'alguna cosa que no fos política però és difícil quan passa el que està passant. Costa trobar paraules, i és trist que les cançons polítiques de fa 40 anys tornin a servir per expressar la nostra frustració. Que poc que hem avançat.



Que poques paraules tinc 
i les que us dic són tan gastades... 
Caldrà buscar nous camins 
on no calguin les paraules. 

Que poca força que tinc 
tants de cops l'he malmenada... 
La vull tota per demà 
quan la gesta porti l'alba. 

Quanta ràbia que tinc, 
potser cal ser gos des d'ara, 
quanta ràbia que tinc 
i no vull pas oblidar-la. 

Que poca esperança tinc, 
i potser caldrà deixar-la, 
que no sigui que esperar 
ens allunyi més dels actes. 

Quanta misèria que tinc 
sota els peus, damunt l'espatlla, 
i la vull guardar amb mí 
fins al jorn dels miserables.

dijous, 2 de novembre de 2017

Tornem a la ciència

Tot i que els esdeveniments polítics acaparen moltes planes i hores aquests dies (també d'aquest blog), no oblidem que el món continua rodant... Així que aquí teniu la dosi habitual de ciència, pels qui hi estiguin interessats.

Avui us deixo els links a tres articles publicats a l'ARA. En el primer parlo de com virus i humans hem evolucionat plegats. En el segon continuo amb els microbis i explico com, sorprenentment, s'estan usant bacteris per lluitar contra la malària. I l'últim va sobre les proves d'ADN que fa la policia científica, que aviat ens podrien proporcionar un retrat robot dels sospitosos.

Per cert, si sou professors de ciència de secundària, potser us interessaran aquests cursos que organitza la Fundació Catalana per a la Recerca i Innovació. En un d'ells faré un seminari sobre la ciència de l'envelliment, un tema que hauria d'interessar a tothom...

divendres, 27 d’octubre de 2017

Visca la República Catalana


Després dels preliminars, comença la part difícil de veritat. Ningú no ens traurà aquest moment històric, passi el que passi a partir d'ara. 

dijous, 26 d’octubre de 2017

Hackers de la constitució

Avui pot ser un (altre) dia històric per Catalunya. Estem navegant entre la suspensió (temporal?) dels nostres drets i la incertesa del que pot passar si ens neguem a acatar les ordres de qui té tota la força. Jo ni tinc tota la informació ni prou coneixements de política per presumir de saber la resposta a la difícil decisió que han de prendre els nostres governants aquests dies, així que els donaré suport passi el que passi i confiaré que l'encerteran. Però, en tot cas, ahir vaig deixar clar el meu modest punt de vista a la revista Esguard, referint-me a la necessitat d'invocar la defensa pròpia davant una constitució que en el seu dia va ser hackejada pels feixistes que la tutelaven, que hi van instal·lar una backdoor que els permetria a ells i els seus hereus saltar-se la democràcia si feia falta, com està passant ara.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Estancament

Aquests dies he parlat amb uns quants amics meus escriptors i tots estem afectats d'una apatia comú: ens costa fer la nostra feina. Escriure requereix una certa capacitat de concentració i abstracció, i ara estem massa preocupats amb altres coses. No sé si la mostra és gaire representativa de la literatura catalana, però si ho fos, voldria dir que estem passant un trist període d'estancament creatiu (la realitat interferint en la ficció). De la mateixa manera que diuen que nou mesos després d'una apagada hi ha un pic de natalitat, la collita literària del país l'any que ve serà ben minsa si aquesta "apagada" dura gaire més.

Però per sort hi ha alternatives. Durant aquesta crisi, les xarxes s'han convertit en un reducte de la creativitat. Hi ha gent realment ingeniosa trobant-li l'humor a les dures situacions que estem vivint o fent anàlisis molt profundes de la situació política usant només tuits.  No puc evitar quedar-m'hi enganxat. Jo mateix estic molt més actiu del normal, tuitejant, retuitejant i interaccionant amb molta gent que se sent igual d'indignada amb el que està passant (per això suposo que dedico menys temps al blog, un format que per segons quines coses sembla antiquat, ja). És una bona manera d'alliberar la tensió i les frustracions que se'ns acumulen darrerament, ràpida i directa. 

Les eines que tenim a l'abast avui en dia ens permeten fer un seguiment de tot això que estic dient. Ja he mencionat altres vegades el klout, l'indicador numèric d'impacte a les xarxes. Últimamentem el mantenia pels volts dels 63 punts, exceptuant moments concrets. A principis de setembre, la xifra va començar a pujar i des de llavors no ha parat fins arribar als 70, com veieu a la gràfica d'aquí al costat. Un salt de set punts és tota una fita en l'algoritme del klout i és una bona quantificació de tot el temps que inverteixo en activitats socials (enlloc d'estar escrivint...).

Curiosment, una bona part d'aquest ressò es concentra en accions puntuals. Per exemple, aquests tres tuits han generat cadascun el mateix impacte (medit en "impressions") que tot un mes d'activitat a twitter a l'època pre-referèndum: 
No és que tingui un gran nombre de seguidors que escampin els meus comentaris, però en en tinc un parell o tres que són influencers. És talment com diuen als manuals: si tinc la sort que algun d'ells em retuitegi, l'efecte bola de neu fa que guanyi una audiència inusual. I també alguns trols, és clar, que ja se sap que suten com els bolets quan hi ha temes polèmics. És molt interessant com funciona aquest món, les dinàmiques i les normes que ha generat en el poc temps que fa que funciona.

Encara m'ha passat una cosa més curiosa. En un moment d'inspiració, fa unes setmanes, vaig crear un meme amb l'ajut d'una de les moltes webs que es dediquen a aquestes coses. No ho havia fet mai i em va semblar un bon moment per estrenar-me. El vaig tuitejar i ja està. Em pensava que el veurien quatre amics, potser a algun li agradaria, riuríem una mica i passaríem a una altra cosa. Però, inesperadament, un d'aquests tuitstars amb un cabàs de seguidors el va retuitejar i va començar a circular com la pòlvora. Algú el va agafar i el va penjar a un altre web, allà va sortir a la llista de "trending" de la setmana i, al final, va passar allò que se sol dir: es va viralitzar. Com que no sortia enlloc el nom de l'autor, alguns amics m'enviaven el meme per whatsapp o twitter sense saber que l'havia fet jo, cosa que em feia molta gràcia. Vaig mantenir l'anonimat tota l'estona, fascinat per veure com la meva creació prenia vida pròpia i s'incorporava per unes hores a l'imaginari col·lectiu. Gràcies als comptadors que hi ha als webs vaig poder veure que en menys d'una setmana, el meme tenia mig milió de visualitzacions. No cal dir que va passar a l'oblit tan ràpid com va ascendir a la glòria. És la llei dels memes... Malgrat que casos semblants es veuen diàriament, mai m'hagués imaginat que em podria passar a mi, va ser una experiència divertida.

I res, ja veieu, enlloc d'estar escrivint la novel·la que tinc entre mans, perdo el temps explicant-vos històries i repassant estadístiques inútils. El que us deia: estem estancats. A veure si sortim d'aquest pou d'una vegada...

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Mild-mannered supermen



No ve a propòsit de res, però l'altre dia vaig recordar un instant curiós que va passar fa exactament deu anys, quan sortia del concert de Genesis al Madison Square Garden. Genesis és el meu grup preferit i no els havia vist mai tocar amb el Phil Collins al micro (tampoc amb el Peter Gabriel, és clar, que és el que m'hagués agradat realment), així que quan el 2007 van anunciar la gira de comiat vaig córrer a comprar entrades. La meva dona, embarassada, em va donar el vist i plau perquè hi anés sol: el concert era el 25 de setembre i la criatura no havia de néixer fins a mitjan octubre. Cap problema. Els qui seguiu el blog ja sabeu que a l'hereu no li agrada seguir ordres i se'ns va avançar un mes. Així que un parell de setmanes després del seu naixement, vaig abandonar la famíla i me'n vaig anar a veure el concert, amb una mica de remordiments, tot sigui dit (els qui heu sigut pares sabeu que les primeres setmanes són un embolic total, i més si vius fora i no tens suport logístic extra). Genesis van tocar tocar tot el que havien de tocar i més i els fans en vam sortir satisfets.

L'instant que us deia es va produir tornant cap a casa, al metro. L'andana estava plena de gent que sortia del concert i, mentre no venia el tren, uns quants es van posar a cantar de manera espontània Carpet Crawlers, cançó emblemàtica dels Genesis dels 70, i que havia sigut el bis final.  Amb l'andana en silenci però plena de gent, la majoria que venia del mateix lloc, va ser un moment bonic de comunió entre estranys, units per uns versos escrits feia trenta anys a l'altra banda de l'Atlàntic. És interessant com a vegades trobem coses que ens lliguen i, d'una forma inesperada, passem a formar part d'una multitud que combrega amb certes idees o interessos, sense un líder concret, sense ningú que organitzi el happening, molt espontani, com a resposta d'una necessitat interior que connecta amb la nostra manera de ser. I ja està, només era això. No sé perquè m'ha vingut al cap ara...

He començat el post amb la versió cantada per Gabriel a The lamb lies down on Broadway i l'acabo amb la cantada en directe pel Collins durant la gira del 2007, la que vaig poder escoltar fa deu anys. Sigui com sigui, és un tema espectacular i té una de les millors estrofes de tots els temps que (no sé si és així o només el fruit de la paranoia causada pels intensos dies que estem vivint) trobo que encaixa molt bé en la situació actual, on també tenim superhomes discrets empresonats per una kriptonita que no poden resistir, una sèrie de bojos/boges (alguns d'ells pretenen ser savis) rient il·luminats, un festí que ens espera a l'altra banda d'una porta entreoberta i, abans d'arribar-hi, una escala de cargol que baixa donant voltes sense que en veiem el final. Us sona de res? L'original anglès diu això:

Mild-mannered supermen are held in kryptonite
And the wise and foolish virgins giggle with their bodies glowing bright
Through the door a harvest feast is lit by candlelight
Its the bottom of a staircase that spirals out of sight

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Violència (II)

La violència és prevalent en la naturalesa. Molts animals la utilitzen per alimentar-se, aparellar-se o mantenir les estructures socials pròpies de la seva espècie. La violència també és un dels engranatges de la selecció natural, i així ha contribuït a l’evolució d’organismes físicament més resistents. Des del punt de vista biològic, té una utilitat innegable. Per això els humans l’hem practicada des dels inicis. Però amb el pas dels mil·lennis hem desenvolupat un nivell de complexitat en el qual és necessari que l’individu tingui uns drets bàsics per damunt del bé de la comunitat. En aquest context, la violència contra un membre de la mateixa espècie pot arribar a ser contraproduent i anar en detriment del progrés. Per això hem inventat maneres de regular-la.

Podríem pensar llavors que l’home no és violent per defecte. Aquest és un tema que sempre ha preocupat els filòsofs. Recordem que Hobbes creia que naixem amb l’impuls de la violència implantat, mentre que Rousseau en donava la culpa a l’entorn, que ens obliga a escollir un camí o un altre. La ciència moderna pot oferir respostes i ajudar a resoldre aquests dubtes. Per exemple, un estudi de l’any passat calculava que, quan van aparèixer els primers mamífers, el 0,3% de les morts eren degudes a violència entre congèneres. A mesura que els animals evolucionaven, la xifra augmentava i, quan van sorgir els primats, ja superava el 2%. Entre ells, els humans érem els pitjors, amb uns percentatges de morts violentes fa 200.000 anys sis cops més alts que la mitjana de tots els mamífers. Gràcies a les anàlisis sabem que aquests comportaments han d’estar determinats genèticament, ja que espècies evolutivament properes presenten xifres similars. Semblaria, doncs, que la intuïció de Hobbes era correcta.

Però si continuem investigant la història veurem que al final les coses canvien. Tot i que fa entre 500 i 3.000 anys aconseguíem xifres rècord del 15-30% de morts causades per nosaltres mateixos, un segle enrere ja havien baixat en picat i arribaven als nivells actuals, propers al 0,01%. Són uns 200 cops menys del que ens tocaria, biològicament parlant. Això voldria dir que, encara que la natura ens hagués fet intrínsecament violents, seríem capaços de modificar significativament les nostres tendències innates. ¿Com ho hauríem aconseguit?

La violència es pot modular de moltes maneres. Hi ha teories que diuen que la dieta hi pot tenir un efecte: menjar més bé frenaria les respostes agressives. De fet, una estudi a les presons britàniques va concloure fa quinze anys que els suplements dietètics reduïen un 35% els incidents entre els reus. Les temperatures també hi tenen un impacte. S’ha vist que els crims augmenten quan fa més calor i que qualsevol desviació substancial dels patrons habituals d’una zona indueix a la violència. Es creu que el fet que les condicions climàtiques extremes siguin més freqüents gràcies a l’escalfament global podria haver incrementat un 16% els conflictes en algunes àrees. A nivell molecular, la testosterona s’ha relacionat amb la violència però tot i que és cert que l’hormona masculina fomenta l’agressió en resposta a provocacions, també és responsable de la generositat en altres circumstàncies, així que el lligam no és tan directe. També s’ha vist que bloquejar la serotonina augmenta els atacs entre ratolins mascles, cosa que fa pensar a elevar-ne els nivells per tractar els individus més perillosos.

Però la victòria sobre la violència no ha vingut per cap d’aquestes bandes. El nostre èxit principal és haver transferit el poder al grup: la violència ha deixat de ser un dret personal per convertir-se en un monopoli dels estats. Una cessió tan simple l’ha convertit en prescindible. Ara només cal aplicar-la en ocasions puntuals perquè, en la resta, la por a rebre el càstig legal és suficient per evitar que la vulguem fer servir. La violència, que liberalitzada era una amenaça pels nivells extremadament regulats d’ordre que requereixen les comunitats modernes, s’ha convertit en un dels fonaments de la pau social un cop continguda.

Per això els qui la controlen tenen una gran responsabilitat. Només la poden utilitzar contra la població quan està justificat, i mai per resoldre conflictes de naturalesa pacífica. Un Estat que legitima la força innecessària com a eina resolutiva o no la talla d’arrel quan sorgeix espontàniament està franquiciant-la de nou als particulars, que se senten apoderats per aplicar-la al seu gust. Aquest és el camí més ràpid per tornar a l’edat mitjana.

[Publicat a El Periódico, 14-10-17. Versió en castellà.]

divendres, 13 d’octubre de 2017

Violència (I)


Aquests dies he parlat amb una hongaresa, un rus, un marroquí, un grec, un japonès, una nigeriana, una portuguesa, quatre anglesos i dos espanyols, tots científics, i tots ells, TOTS, m'han dit el mateix: és increïble el que va fer la policia espanyola l'1-O. Una cosa així és inaudita a l'Europa occidental (la nigeriana i el rus deien que els recordava el que passa a casa seva), s'ha de condemnar i no s'ha de repetir. El referèndum i l'absurda actuació del govern espanyol ha sigut el mecanisme de propaganda més eficaç que ha tingut l'independentisme català. Absolutament tot el món ha estat pendent aquests dies del que passava a Catalunya i la gran majoria ha optat per fer-nos costat.

Ara bé, molta de la gent amb la qual vaig parlar coincidien també en una cosa: el separatisme el consideraven poc útil (suposo que cal viure aquests moviments des de dins per simpatitzar amb les raons, i alguns d'ells en tenien exemples als seus països que influïen en com ho veien). De totes maneres, altre cop tots estaven d'acord en una cosa: és el poble català qui ha de decidir què vol fer, i les accions d'Espanya han legitimat encara més les nostres demandes. Per tant un referèndum era l'única opció possible. Si el que vam fer es pot considerar vàlid o no ja és una altra discussió, però en tot cas ningú m'ha negat el dret a decidir. Tota aquesta gent, és clar, viuen fora d'Espanya, i tenen accés a premsa que no està controlada per l'Estat, per tant es poden formar una idea més propera a la realitat. També tinc amics a Madrid que ho estan entenent tot d'una altra manera. 

La pressió de l'Estat sobre Catalunya està arribant a uns límits increïbles (m'agradaria poder dir inesperats) i ningú sap com acabarà tot això. Jo sempre he cregut que l'encaix entre Catalunya i Espanya no era l'adequat i que ens en sortiríem millor pel nostre compte, però ara la independència s'ha convertit ja en una qüestió de supervivència. Un estat que et tracta així, com més lluny millor.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

divendres, 29 de setembre de 2017

Votareu


Aquesta setmana ha sigut molt intensa, i culminarà en un 1 d'octubre que, passi el que passi, serà històric i ho canviarà tot. Aquesta revolució s'ha retrasmès sobretot per twitter (i altres xarxes), que és el format idoni per expressar amb brevetat i immediatesa com et sents cada cop que llegeixes una notícia relacionada amb el Procés. Però volia deixar també constància al blog d'algunes de les coses que penso sobre el tema.

He començat el post penjant la captura de pantalla de la meva última contribució a la revista Esguard, que és un resum de com crec que es veuen les coses a fora. A part d'això, ja m'he posicionat a altres llocs signant manifestos de tota mena, i fa no gaire vaig fer una entrada sobre ciència i independència de convidat en un altre blog (aquí). Només volia afegir que, de la mateixa manera que ja he fet, espero que vosaltres també pugueu expressar la vostra opinió aquest diumenge. I que això serveixi per demostrar al món quina mena de poble som i quina mena d'interlocutors tenim a l'altra banda.

Us deixo amb uns minuts musicals (una cançó que cantava fa gairebé quaranta anys sense entendre del tot i que aquests dies ha pres una rellevància especial) i reitero el desig i el convenciment que aquest diumenge votareu.


dilluns, 25 de setembre de 2017

Ressenya: Selfis

[Setmana crítica, políticament parlant, però deixaré l'activisme pel twitter i el facebook i continuaré la sèrie de ressenyes que tenia previstes per l'inici de temporada, abans que l'actualitat ens tingués a tots pendentsde jutges, ministres i vaixells pintats amb els Looney Tunes.]

Selfis és una novel·la força especial. Els autors, Ricard Ruiz Garzón (la meva mitja taronja a Herba Negra) i Saïd El Kadaoui Moussaoui, han volgut posar-se en la pell d'uns adolescents de Santa Coloma que estan de viatge escolar al Marroc i explicar una història usant només les xarxes socials, sobretot missatges al facebook o whatsapps. El plantejament us pot semblar més o menys esperable (jo mateix he fet servir les xarxes com a truc narratiu), però el resultat no ho és gens. El llibre funciona com una versió multicultural i batxiller de Jules et Jim, amb un misteri de fons, que és saber què va passar al concert de Franz Ferdinand que va precipitar la crisi del trio protagonista. Pel mig es barregen temes identiaris, el descobriment de la sexualitat, l'entrada a l'edat adulta, el poliamor, etc, de manera que potser se la podria definir com una novel·la iniciàtica del segle XXI.

El primer que cal dir és que l'esforç per reproduir el llenguatge dels adolescents contemporanis de Santa Coloma és fenomenal. No sé si s'havia fet abans una cosa semblant. Hem tingut recentment novel·les exitoses que explotaven variants dialectals del català poc habituals en la literatura, però això va un pas més enllà, perquè crea un idioma nou. Tardes unes planes a acostumar-t'hi, però un cop t'hi trobes ficat funciona perfectament. Cal felicitar els autors tant per això com per treure-li el màxim suc del format dels missatges a xarxes socials per fer avançar la trama. La història té les dosis adequades de girs i misteris que et fan continuar llegint, tot i que té més reflexió que acció. Potser discutiria la revelació final, que m'ha semblat prescindible, però la resta quadra bé.

En resum, un llibre força únic, un experiment interessant amb molts punts a favor que mereixeria haver tingut una mica més de ressò.

dijous, 21 de setembre de 2017

Assassins de Girona

Aquesta setmana hauríeu de poder trobar ja a les llibreries l'últim recull territorial de Llibres del Delicte. Dic territorial perquè l'editorial de Marc Moreno ha començat una sèrie d'antologies de relats negres organitzades per zones. El tret inaugural el van donar els Assassins de Ponent antologats per la Ramona Solé, i ara ens toca els torn als de les comarques gironines (mentre esperem una entrega tarragonina que ja s'està gestant).

Al llibre trobareu contes de totes menes i estils, d'autors ben variats, com podeu veure aquí. Jo he escrit poca cosa negra (gairebé l'única és aquella novel·la a vuit mans que també va publicar Llibres del Delicte), però ha sigut un honor que em convidessin a participar-hi. El meu conte, com faig sovint, intenta explorar els límits del gènere. Si el llegiu ja em direu què us ha semblat. Segurament serà la darrera novetat meva d'aquest any.

Si voleu més informació, han parlat del llibre aquí:

El Punt/Avui A l'ombra del crim
De tot una mica
En clau de negre
Tumateix llibres
L'escriba
La petita llibreria
La màgia dels llibres

dimarts, 19 de setembre de 2017

¿Encara evolucionem els humans?

Un efecte inesperat d’aquesta dècada convulsa que estem vivint ha sigut la recuperació d’imatges que ja haurien d’estar superades. Una colla de monstres pretèrits, que suposàvem morts i enterrats feia temps, van sortint de les seves tombes i es passegen de nou per països suposadament civilitzats. Si mirem als Estats Units, per exemple, durant un cert temps el paradigma de societat avançada que ens servia de referent, tornem a tenir feixistes cridant orgullosos pels carrers; llibertats retallades en nom de la seguretat; la separació de poders, baula fundacional de la democràcia, cada cop més diluïda; mitjans de comunicació convertits en altaveus de la demagògia de qui els paga les factures, com la cadena Fox, mentre se’n difama, amenaça o silencia altres, com la CNN; discriminació sistemàtica d’una part de la població, sigui pel sexe, pel color de pell o la ideologia; polítics enrocats en idees obsoletes, començant pel seu president, que han perdut la por a fer que la mentida sigui el fonament on edifiquen el seu programa; i, al mig de tot plegat, una majoria que es deixa manipular sense qüestionar-se pràcticament res. Els qui es pensaven que l’última revolució ideològica, la dels anys 60 i 70, havia eliminat per sempre aquestes relíquies històriques han pecat d’optimistes.

L’home no ensopega dos cops amb la mateixa pedra: ho fa constantment. I això passa perquè certs comportaments estan integrats en la nostra espècie gràcies a la selecció natural, gràcies al fet que en algun moment clau del nostre passat ens van donar alguna mena d’avantatge essencial. L’estat basal dels humans és la xenofòbia, el masclisme, el totalitarisme i el sistema de castes. Malgrat tots els esforços que fem per evitar-ho, mai no deixarem de sentir-nos-hi atrets. No culpeu ningú més que la biologia: és l’estructura social que vam adoptar espontàniament en funció del que ens permetia sobreviure millor, com ho han fet els altres animals del planeta. 

Però nosaltres som diferents. El nostre cervell privilegiat ens ha donat la capacitat de canviar les cartes que ens venien donades. A poc a poc, hem anat trobant alternatives a aquest sistema operatiu que teníem instal·lat per defecte. Ens vam passar gran part del segle XX desobeint una sèrie d’instints que ens coartaven el progrés, per poder construir així un model diferent, més d’acord amb el nou format de justícia que es formava en l’imaginari col·lectiu. Hem d’estar orgullosos, doncs, de no estar ja a mercè dels dictats biològics, d’haver-nos sortit del camí marcat a nivell social. Per això fa mal veure que, darrere la cortina impol·luta de la civilització moderna, seguim sent tan bèsties com sempre. Es tracta de no abaixar mai la guàrdia perquè, arribats a aquest punt, evolucionar significa evitar que l’evolució ens imposi les seves normes.

¿Funciona també la premissa a nivell individual? Part fonamental de la construcció d’aquesta societat més igualitària que perseguíem era carregar-se la màxima sagrada de la supervivència dels forts. Això vol dir afavorir que no tan sols els més aptes aportin els seus gens a la barreja que defineix l’espècie. Això vol dir, un cop més, pervertir els principis de la selecció natural. I així ho estem fent. Per exemple: la medicina moderna ha permès que no només les persones amb els millors sistemes immunes sobrevisquin a la infantesa o que un percentatge inusualment alt arribi a la vellesa. 

¿Quin efecte a llarg termini tindran aquestes ingerències? Encara és aviat per saber-ne l’impacte, perquè la nostra unitat de temps és l’any, mentre que la de la selecció natural és el segle. Però sabem que el genoma humà no és estàtic: malgrat tot, no hem frenat l’evolució. Un estudi publicat fa un parell de setmanes a la revista PLoS Biology ho confirmava. L’anàlisi de més de 200.000 mostres d’ADN concloïa que, en tan sols un parell de generacions, la humanitat ha incorporat variants genètiques que afavoreixen la longevitat. Això és inaudit. La selecció natural només actua sobre les característiques que ens fan procrear millor. No té cap necessitat d’allargar-nos l’existència, per això la nostra esperança de vida mitjana abans que hi intervinguéssim era de menys de 40 anys. ¿Per què està canviant la norma? Perquè hi ha alguna cosa que relaciona l’èxit reproductiu i la longevitat, i encara no sabem què és. Per molt que ens pensem que controlem la situació, la biologia sempre tindrà alguna carta amagada. La ciència ha de continuar ajudant-nos a lluitar per ser els que triem si volem acceptar-la o no. 

[Publicat a El Periódico, 16/9/17. Versió en castellà.]

dimecres, 13 de setembre de 2017

Una mica de ciència per començar el curs

Tornem a arrencar els resums de col·laboracions de divulgació científica als mitjans amb un recull del que ha anat sortintdurant els mesos d'estiu.

Al diari ARA, vaig parlar d'una nova classe de mutacions que s'ha descobert en el que abans es deia ADN escombraria i que sembla que podrien estar implicades en el càncer. Al mateix diari explicava com una crisi política, com el que està passant aquests mesos a Qatar, té uns efectes inesperats en la ciència, a través d'un element inesperat: l'hidrogen.

Vaig contribuir també a un petit debat sobre el tema d'editar el gens dels embrions humans, que ja sabeu que darrerament s'està convertint en especialment rellevant gràcies als nous avenços.

I també relacionat amb la ciència, però d'una manera una mica més tangencial, El País va entrevistar uns quants divulgadors perquè els expliquéssim com està el panorama de la divulgació en català. (espòiler: una mica magre, però resistim).

Acabo amb la meva contribució al blog Científics per la independència, on al llarg dels últims anys una bona colla d'investigadors catalans hem anat explicant per què creiem que la independència podria ser bona per Catalunya, sobretot considerant-ho des del punt de vista de l'impacte que podria tenir en la nostra ciència.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Crònica d'una votació

El dijous de la setmana passada, cap a quarts de sis de la tarda, hora anglesa, vaig rebre un email de la Generalitat anunciant que ja podia votar al referèndum de l'1 d'octubre. Va ser una sorpresa. El vot exterior normalment és caòtic, i més d'una vegada els emigrants es queden sense poder exercir el seu dret (ja us ho vaig explicar genèricament aquí, i també vaig us explicar la meva experiència particular i una mica surrealista aquí aquí). Aquesta vegada, en canvi, semblava que havia de ser molt més fàcil i ràpid. Immediatament vaig tuitejar la novetat, amb una captura de l'email, i vaig posar-me en marxa.

Només de clicar l'enllaç per descarregar-me les instruccions i la papereta ja vaig notar una sensació estranya. Aquests últims dies ha pujat molt la intensitat del debat entre les parts implicades en el Procés, fins al punt d'arribar a uns nivells tòxics que haurien de produir vergonya als qui els han estat fomentant. El resultat és que un acte tan natural com votar s'està venent com un atemptat a la raó, només per deslegitimar una de les dues úniques opcions possibles (o ens quedem igual o canviem).

No està gens clar, doncs, què passarà l'1-O. Per això en aquell moment, sol davant de l'ordinador, sense ningú que m'impedís fer el que volia fer, em vaig sentir estranyament privilegiat. Per una vegada, els exiliats ho teníem millor. Un privilegi, sí, i també una responsabilitat. Una de les possibilitats del referèndum és que ni tan sols es puguin dipositar les paperetes a les urnes, i almenys aquesta part jo la tenia superada. Per això vaig pensar que podia deixar-ne constància amb uns quants tuits més.



Una mica emocionat per haver aconseguit d'una manera tan simple el que milions de catalans encara no saben si podran fer, vaig posar la papereta dins el sobre, el sobre amb els documents necessaris dins d'un segon sobre i, en sortir de la feina, vaig anar a dipositar el vot a l'urna més propera (en aquest cas, una bústia). I ja està. Pensava que l'anècdota s'acabaria aquí. Tindria uns quants likes i comentaris dels companys habituals i res més.

Però com hem vist altres vegades recentment, el tema de la independència de Catalunya amplifica qualsevol esdeveniment d'una manera desproporcionada. El fet que algú ja estigués votant mentre encara s'està discutint si l'1-O serà factible o no, va despertar interès. Gairebé immeditament vaig començar a sentir al meu telèfon alertes de retuits. Començava l'efecte bola de neu.

No sé si vaig ser la primera persona que va votar (potser sí, perquè vaig anar força ràpid) però almenys deuria ser el primer que en deixava constància, i això em va proporcionar uns inesperats quinze minuts de fama. Diputats, periodistes i personalitats diverses es van fer ressò de la meva història i van escampar-la per twitter. Ràpidament em van trucar del TN per fer-me una entrevista (em podreu veure traient el cap breument al reportatge del minut 13:40), que es va repetir en unes quantes edicions successives.


També a RAC1 van voler que els expliqués què se sentia i em vam xerrar gairebé quatre minuts al Versió RAC1, com podeu sentir sencera aquí.

Una mica més curiós va ser que em demanessin un comentari per l'Hora 25 que fa l'Àngels Barceló a l'emissió estatal de la Cadena SER. Vaig intentar explicar en un parell de minuts què se sent fent una cosa en principi tan normal com votar, després d'estar escoltant una estona, mentre esperava que em punxessin, una sèrie de tertulians diguem-ne crítics amb el Procés (però que parlaven de forma calmada i força raonada, tot s'ha de dir, allunyades de les opinions demagògiques habituals d'aquests dies). Imagino que l'audiència no deuria ser gaire comprensiva amb la meva història, però vaig fer el possible per transmetre'ls la idea principal. Ho podeu sentir aquí, a partir del minut 2.30, i ja em direu si me'n vaig sortir o no.

Mentrestant, la "notícia" corria també pels mitjans escrits i se'n feia ressò Vilaweb, el Diari de Balears, que va penjar tota la sèrie de tuits, i curiosament també l'ABC, que em va demanar informació extra a través d'un missatge privat, i El independiente. [Altres que s-hi han afegit després: La voix du nord, AFP, milenio.com]

La conseqüència directa és que vaig tenir un munt d'interaccions a twitter i facebook amb gent que s'havia assabentat del que havia passat, la majoria positives. Només s'hi van colar quatre o cinc trols que tot el que volien era burlar-se'n, del tipus "qué pone en tu DNI", ni tan sols argumentar el que opinaven (la veritat és que me n'esperava més). Tot plegat van fer que em saltessin les estadístiques. Si normalment una quinzena meva al twitter té aquest aspecte, bastant calmat, amb alguns pics aïllats de dies de tres o quatre mil impressions (la unitat de mesura d'impacte a la xarxa que fa servir twitter) quan faig algun tuit (normalment llegeixo més que no pas parlo)...


...la setmana passada les xifres es van disparar per sobre les 120.000 impressions en un sol dia, flanquejat per pics de gairebé 20.000 i 40.000, cosa que feia empal·lidir la resta de l'activitat (en 24 hores aconseguia el que normalment em costa tres mesos):


De rebot em va pujar el klout tres punts de cop (que és tota una proesa, perquè costa molt incrementar una dècima d'aquest indicador de la teva presència a les xarxes.). I tota aquesta bogeria perquè vaig posar una papereta dins un sobre.

Això no deixa de ser una demostració de com és d'anòmala la situació actual. Que votar per correu es converteixi en notícia pel fet de ser gairebé una heroïcitat, o directament una raresa, vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. Em temo que les properes setmanes veurem més imatges poc compatibles amb els principis d'un país democràtic, i encara ens caldrà esperar fins al final per saber com acaba tot plegat. Espero que d'aquí uns dies podreu compartir moltes fotos de butlletes i urnes i uns quants milions de persones podran expressar la seva opinió, la que sigui. Seria el primer pas. El següent dependrà del resultat i ja serà tota una altra història, segurament molt més complexa i que portarà a situacions encara més inusuals.

De moment, pensem en els reptes que tenim més propers. Avui és el dia per sortir al carrer a demanar garanties per poder fer el que jo ja he fet, amb pau i alegria, com sempre. Feliç diada a tothom!

dijous, 7 de setembre de 2017

Ressenya: Pensa

Us volia parlar avui d'un llibre curiós i interessant: Pensa de Francesc Orteu. Curiós perquè no se sol fer filosofia per a tots els públics. Així com alguns científics ens esforcen a fer divulgació perquè tothom l'entengui, sembla que pocs filòsofs tenen la mateixa inclinació. Però l'Orteu no és un filòsof normal, ja ho diu en la nota biogràfica del llibre, així que no té cap problema per escriure aquest "manifest inquietant" que convida a no pensar. Atenció perquè la proposta té més suc del que sembla. El que diu, de fet, és que cal buidar el cap, no deixar-se portar pels pensaments establerts, per tornar a aprendre a pensar per nosaltres mateixos, esforçant-nos-hi, el que ell anomena "pensar a mà".

És una idea provocadora, com les que sol plantejar l'autor (recordem aquell llibre anomenat Per què no llegeixo), ben desenvolupada al llarg de les gairebé cent planes que té el llibre amb uns raonaments sòlids però fàcils de seguir. M'ha semblat bona la proposta d'individualtizar els nostres pensaments, crear-los en el buit, artesanalment, sense deixar-nos arrossegar per tot el que s'ha pensat abans, sobretot tenint en compte la mena de món on vivim, ple de gent que s'abandona a la comoditat del fast-thinking i es deixa arrossegar pel que crida més fort. Una manera útil d'estimular el pensament: buidar-te el cap per poder-te'l tornar a omplir tu sol (o "La ignorància és coneixement", com diu l'autor). Si més no és un exercici que pot ajudar a més d'un a despertar-se.

Per mi l'únic punt dèbil del manifest és que al final l'Orteu cau en una trampa que ha parat precisament aquest pensament comú que ho omple tot: que hi ha una distinció entre ciències i humanitats. A la recta final del llibre s'identifica la ciència com la font del pensament que ens ve donat (una mica el dolent de la pel·lícula), la que ens dóna respostes a tots i, per tant, ens impedeix pensar per nosaltres mateixos. Diu: "tendeix a omplir tot l'espai on podria desplegar-se el nostre pensament, negant-nos la possibilitat d'error". Però la ciència fa just el contrari, precisament identificar els buits del nostre coneixement, no acceptar res que ens vingui donat i buscar on és el límit. Per això la ciència és la nova filosofia, la pàtria de tots els qui volen saber més i entendre el món. Els científics són els que busquem la nostra ignorància (com recomana el manifest) per, un cop trobada, eliminar-la amb noves respostes. I després d'això, continuem movent el límit més enllà, no es conformem a quedar-nos en l'espai que ja està ple de coneixement, com potser molts no iniciats fan. Ens queda molt per conèixer encara, i podem exprémer la nostra ignorància sense haver de rebutjar tot el que ja hem après. La ciència construeix coneixement a partir dels raonaments dels altres, cert, però també nodreix del pensament comunitari de la nostra espècie i li busca les fronteres. Aquesta seria la conclusió que, per mi, diferiria de la tesi principal del llibre, però per la resta m'ha semblat encertat.

Pels qui no acostumen a llegir filosofia, és una manera fàcil de descobrir un món nou. I com tots els llibres que valen la pena, serveix per fer pensar una estona, estiguis cent per cent d'acord o no amb l'autor. Recomanable. Aquí podeu llegir una entrevista que li van fer a l'Orteu sobre aquest llibre.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Ressenya: Amb l'aigua al coll

[Espero que l'estiu us hagi anat bé i la tornada a la feina no us sigui gaire traumàtica! Aquestes primeres setmanes de la temporada miraré de ressenyar alguns dels llibres que he llegit aprofitant que les vacances i el ritme més reposat dels mesos calorosos (és un dir, aquí al Regne Unit) m'han permès prendre'm una mica de temps lliure. Espero que n'hi hagi algun que us interessi.]

Començo amb Amb l'aigua al coll, del científic, divulgador i escriptor Daniel Arbós. És una novel·la que es podria definir com una tragicomèdia amb missatge. Només llegint la contraportada o mirant el que se n'ha dit per internet veureu ràpidament que denuncia l'estafa de les pseudociències i se'n riu dels qui es creuen qualsevol animalada que els vengui l'espavilat de torn. Però si aquest fos el seu únic objectiu no caldria empassar-se una novel·la sencera: hi ha molts articles i blogs que fan una feina excel·lent desmuntant amb arguments raonats totes aquestes falòrnies. 

Amb l'aigua al coll funciona molt bé des del punt de vista narratiu, independentment del seu missatge. Està ben escrita, té ritme, uns personatges arquetípics però ben construïts i una trama ben portada, per bé que alguns girs siguin previsibles. No hi ha cap dubte que en Daniel sap jugar bé les seves cartes i aconsegueix construir una història que es llegeix ràpid i deixa un bon gust de boca. És un retrat acurat del món de les "teràpies" alternatives, amb els personatges sense escrúpuls que hi transiten al costat dels qui realment estan convençuts de la seva utilitat, fet amb un punt de vista irònic i sense cap mena de pietat. I a la vegada és una lectura lleugera i distreta si t'hi quedes a la superfície, però amb mala llet i intel·ligència si grates una mica. Me la vaig empassar en un parell se sessions i em va arrencar unes quantes riallades.

Com a bonus extra, vaig poder veure com l'autor em feia fer un petit cameo al costat dels admirats JM Mulet i Daniel Closa, veritables assots de les pseudociències. Espero poder continuar "tocant els collons" al costat seu durant molt temps!

divendres, 1 de setembre de 2017

Parcs temàtics

Per aprofitar el pont d'aquest cap de setmana, el que marca el final de l'estiu, vam fer una visita a Liverpool, una ciutat que fa temps que tenia ganes de veure. Un dels motius, naturalment, era el lligam amb els Beatles, un grup important per a qualsevol que estimi la música. Però no m'esperava (innocent que sóc) el parc temàtic que hi tenen muntat. Si a Barcelona ja hi ha queixes per com Gaudí a vegades és el centre de tot, no us podeu imaginar com a Liverpool expremen el tema dels Beatles. Però bé, ja que estàvem de peregrinació, vam fer les parades obligatòries. La primera, el Cavern, el bar on va començar tot, ara centre d'un carrer sorollós amb desenes de grups tocant versions en directe, trepitjant-se els uns als altres.



Fins i tot la botiga on els Beatles van comprar els seus instruments (i que ja no existeix) tenia una placa, no fos cas que desaprofitessin un lloc "històric". Per amanir-ho, els singles dels Beatles ressonaven per tot arreu, des del fil musical de les botigues als músics que hi havia a cada cantonada. Impossible ignorar-los. És clar que la majoria de turistes no ho volen pas ignorar, tot això. El carrer estava ple de gent de totes les edats amb samarretes commemoratives, una manera fàcil i ràpida d'identificar els guiris.

Aquesta botiga no tenia res d'històric, només un nom curiós.
Fer turisme de ciutat a vegades fa que els més joves es rendeixin. Durant uns moments. Sempre recuperen l'energia, no sé com s'ho fan. Aquí l'hereu fa una pausa atentament vigilat per una de les moltes gavines que creuen constantment els cels de Liverpool.
Liverpool és també la ciutat que ha vist néixer altres gups força coneguts (com els meus estimats OMD), però tot el que es mereixen és aquest monument en forma de vaca a la zona del moll. No són tan rendibles com els Fab Four...
...els quals pots exprémer fins i tot en forma de llaunes de caramels amb noms suposadament ingeniosos.
Liverpool també té museus no relacionats amb els Beatles, com una sucursal de la Tate Gallery. Però hi ha poca cosa interessant, pel meu gust (i això que m'agrada l'art contemporani). Algun Mondrian, Picasso i Pissarro de segona, i molt art conceptual de poca volada. Que serveixin de mostra aquests dos eslògans de gran format.
Les exposicions temporals, sobre Tracey Emin i William Blake estaven bé, això sí. Però no en tinc fotos.
Encara que ho sembli, aquest no és un dels eslògans que deia. Ni tan sols estava al museu. És un vàter de veritat, no un homenatge a Duchamp.















I aquest és un exemple que de caradures que es volen aprofitar dels artistes n'hi ha a tot arreu. Molt fan de l'indignat que va contestar l'anunci amb un retolador vermell.



Liverpool té dues catedrals, una catòlica i una protestant, totes dues immenses i modernes. I no especialment maques. Aquest vitrall està a l'entrada de la catòlica, que és la que pretén ser més contemporània (però sembla un búnker d'una pel·li de CF).
Aquest és el vitrall principal de l'altra, més tradicional, que opta per ser una recreació d'una catedral europea gòtica (i acaba contribuint a aquesta sensació de parc temàtic que domina la ciutat).

I fins aquí les fotos d'aquestes mini-vacances. Com que no us n'havia penjat gaires de l'anterior viatge, us heu hagut d'empassar aquest reportatge gràfic de Liverpool. La ciutat em va agradar, malgrat alguns detallets, la recomano. I no tan sols a fans dels Beatles.

Espero que la tornada a la rutina no us sigui gaire dura. A partir de la setmana que ve reprendrem els posts habituals al blog, aquesta vegada amb unes quantes ressenyes de llibres que he llegit durant l'estiu.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Siguem solidaris tot l'any

Un dels inconvenients de ser un metge que es passa la major part de la jornada tancat al laboratori és que no tinc moltes oportunitats d'interaccionar amb pacients. Encara que els meus subjectes d'estudi siguin les cèl·lules, no perdo de vista que el que busquem és una manera de solucionar problemes de salut i millorar la qualitat de vida de les persones. Per sort, la tasca de divulgació permet que em salti de tant en tant aquesta barrera invisible i entri en contacte amb els qui un dia es podrien beneficiar de la investigació que fem. Per això miro de trobar temps per contestar les preguntes que rebo per e-mail o xarxes socials, i aclarir els dubtes dels malalts de càncer i els seus familiars que s'adrecen a mi.

Un dels temes recurrents en aquestes consultes és si cal marxar a l'estranger per poder rebre el millor tractament possible. Alguns exemples recents de personatges coneguts amb càncer que s'han tractat als Estats Units han revifat la sensació que el secret per sobreviure a aquesta malaltia és tenir prou diners per pagar-se un hospital a l'altre costat de l'Atlàntic. Cal deixar ben clar que en la immensa majoria de casos no és així. Els fàrmacs realment efectius s'aproven gairebé a la vegada a Amèrica i a Europa.

A més, als nostres hospitals s'apliquen les mateixes tècniques que en qualsevol altre país desenvolupat, perquè els protocols a seguir es discuteixen i s'aproven en fòrums internacionals a partir d'estadístiques recollides arreu del món. Per tant, podem estar tranquils: en general, la sanitat pública catalana no té res a envejar als centres privats de la costa est americana pel que fa al coneixement i els recursos dels quals disposa per lluitar contra el càncer.

Hi ha alguna excepció. La clau per millorar el pronòstic d'un tumor maligne és aconseguir extreure'l tot. Per això és important descobrir el càncer com més aviat millor: si no ha tingut temps d'escampar-se, les possibilitats de poder-lo treure d'una peça són més elevades i, d'aquesta manera, puja el percentatge de supervivència. La cirurgia, doncs, hi juga un paper important. El problema és que a vegades el tipus de tumor i la seva localització dificulten molt la feina i cal tenir l'experiència adequada per poder netejar completament el teixit de cèl·lules canceroses. És llavors quan pot ser que la persona més indicada per portar a terme una intervenció així de delicada treballi en un hospital de fora del país.

Aquest va ser el cas d'en Richi, un nen de Palamós que tenia un tumor al cervell. Se'l va intervenir a Barcelona però no es va aconseguir treure'l sencer. Llavors els seus pares van recollir donatius per portar-lo a l'hospital Dana-Farber de Boston, on hi havia neurocirurgians prou preparats per acabar la tasca. La setmana passada em van convidar a un espai de televisió on vaig coincidir amb Ricard Garcia, el pare d'en Richi. Ens va informar que el noi està recuperant-se favorablement de l'operació, i que ara han decidit trobar la manera d'ajudar altres malalts que estiguin en una situació similar.  Ho han fet muntant una fundació que recapta fons tant als Estats Units com a Catalunya, amb l'objectiu d'invertir els recursos generats a cada territori a millorar el tractament i la recerca sobre el càncer infantil, una àrea que està bastant oblidada pel finançament públic pel fet de ser una malaltia relativament poc freqüent.

A casa nostra, el primer objectiu que tenen és crear dues beques per entrenar un cirurgià i un neurooncòleg als Estats Units i que després puguin tornar per aplicar els seus coneixements a l'Hospital Sant Joan de Déu.

Els catalans som en general solidaris, però sembla que ens recordem de la recerca només una vegada a l'any, quan arriba la Marató de TV-3. Això fa que desaprofitem moltes oportunitats de finançar projectes importants que, a causa de les retallades actuals dels pressupostos o perquè estadísticament tenen menys impacte, no arriben tan lluny com podrien. Els britànics i els nord-americans, en canvi, han posat en marxa un sistema de donatius que no s'atura mai. Són un exemple que caldria imitar. Per poder arribar a aquest punt és necessari no solament conscienciar-nos com a societat, sinó també disposar d'organitzacions privades que incentivin i canalitzin tots aquests donatius.

Ja en tenim diversos exemples, com la Fundació Josep Carreras (www.fcarreras.org), que fa anys que finança l'estudi de la leucèmia. Esperem que la Fundació Richi (www.richifoundation.org) segueixi els seus passos. Pensem en la bona feina que entitats així poden fer i ajudem-los per ajudar-nos. Podem contribuir molt a la lluita contra el càncer: depèn de tots nosaltres que puguem dominar aquestes malalties en els pròxims anys.

[Publicat a El Periódico, 28/12/13]

dimecres, 23 d’agost de 2017

Les sorpreses del tractament del càncer

Pels volts de Setmana Santa de l'any passat, en un dels hospitals de la ciutat on treballo va ingressar un pacient amb un tipus de leucèmia poc habitual. No era la primera vegada que els metges el veien: al llarg dels últims anys, l'havien tractat en diverses ocasions. En totes, la quimioteràpia havia funcionat i l'home havia pogut tornar a casa sense rastre de cèl·lules malignes a la sang. Aquest cop, però, els fàrmacs clàssics no aconseguien controlar el rebrot i la seva salut empitjorava ràpidament. Com que no li quedaven opcions, el pronòstic era dolent. Un hematòleg amb qui col·laboro em va proposar que l'ajudés a buscar una solució. Feia poc que s'havia descobert que aquesta mena de leucèmia té una alteració en un gen que, curiosament, també es veu en el melanoma, un càncer de la pell. Això havia permès provar en un parell de malalts un tractament més «dirigit», que semblava que havia funcionat. L'hematòleg confiava que aquest principi també es pogués aplicar al seu pacient.

Dit i fet Vam treure-li sang i la vam analitzar. Efectivament, hi apareixia el canvi genètic esperat. Ràpidament, vam demanar permís a les autoritats i vam començar a donar-li aquelles pastilles que, per ara, només han estat aprovades per tractar melanomes. Les cèl·lules canceroses van començar a desaparèixer i, poc després, el pacient s'havia recuperat, sorprenent si considerem el seu estat només uns dies abans. Per algú que treballa al laboratori, va ser molt especial veure com els resultats de la nostra recerca es podien traslladar immediatament a l'hospital. La setmana passada vam publicar al New England Journal of Medicine un article que n'explicava els detalls i presentava anàlisis noves de la resposta de les cèl·lules malignes al fàrmac. Va tenir un cert ressò als mitjans anglesos per ser un dels primers d'aquesta mena fet a la nostra àrea.

Això és un exemple del que anomenem tractaments personalitzats, el futur (gairebé el present) de la medicina: estudiar genèticament un pacient per poder triar els compostos que tenen més possibilitats de ser-li útils i amb menys efectes secundaris. En el cas que ens ocupa, vam tenir sort perquè ja n'existia un d'específic al mercat que s'usava per una cosa diferent, però això no acostuma a passar. Perquè aquestes noves teràpies realment funcionin, cal construir una biblioteca de compostos al més àmplia possible, on puguem buscar la combinació adient per a cada individu i cada situació.

Hi ha més obstacles. Una de les troballes del nostre estudi és que el fàrmac no ha actuat de la manera que se suposava. Ha funcionat, sí, però no a través del mecanisme esperat. Gràcies a aquest pacient, doncs, hem descobert que el compost fa coses desconegudes. És una mica frustrant que, malgrat tots els estudis previs, que se'n fan molts, encara no siguem capaços de predir del tot què passarà quan donem una pastilla a una persona. El cos humà funciona com una màquina perfectament conjuntada que no podem reproduir al laboratori, per això sovint hi ha sorpreses. En aquest cas era bona, però no sempre és així. Fa poc que s'ha publicat que un tractament efectiu per aturar el glioma, un càncer del cervell, pot ell mateix induir mutacions que en alguns casos portaran a una recaiguda. És un altre exemple d'una substància a la qual se li descobreix un efecte inesperat quan es comença a administrar. De fet, les recaigudes, per un motiu o un altre, són el taló d'Aquil·les de molts fàrmacs de la nova generació.

És obvi que ens cal continuar investigant. Tot i que globalment la supervivència al càncer no para d'augmentar, encara no entenem del tot l'efecte dels medicaments, especialment a llarg termini. És important descobrir com apareixen les temibles resistències i quines alternatives tenim. L'exemple que us he explicat avui demostra que la medicina bàsica (la de laboratori) i la clínica poden treballar conjuntament per aconseguir retallar considerablement el temps que passa entre un descobriment i el moment que els malalts se'n beneficien, que fins fa poc era de dècades. De la mateixa manera que nosaltres podem ajudar els pacients, ells ens proporcionen el material necessari per poder trobar aquestes respostes que ens preocupen. Al final, tots hi sortim guanyant.

El tractament del càncer ha avançat moltíssim en els darrers vint anys i té uns efectes positius innegables, però la feina no està ni de bon tros acabada. Ens cal més temps, també necessitem diners i, sobretot, paciència, que és el que més costa demanar als qui necessiten solucions immediates. Però és indubtable que acabarem trobant la manera de controlar permanentment tots els càncers. I ho veurem en un futur proper.

[Publicat a El Periódico, 25/01/14]

dilluns, 21 d’agost de 2017

L'hora de clonar

Fa deu anys, un científic coreà anomenat Hwang Woo-suk es va fer famós de la nit al dia. Va sortir en portada als diaris d'arreu del món i es va convertir en tot un heroi nacional al seu país. ¿Quin era el motiu? Doncs ser la primera persona que aconseguia aplicar la transferència nuclear somàtica a les cèl·lules humanes. Dit així, no sembla gran cosa, però si expliquem que aquesta és precisament la tècnica que va permetre a l'equip d'Ian Wilmut obtenir l'ovella Dolly l'any 1996, entendrem el rebombori que es va generar: Hwang havia fet el primer pas per poder clonar una persona.

La comunitat científica es va apressar a remarcar que aquest no era en absolut l'objectiu, ni de Hwang ni de cap dels investigadors que estaven treballant en el tema. La transferència nuclear permet posar l'ADN d'una cèl·lula adulta qualsevol dins d'un òvul i després estimular-lo perquè comenci a multiplicar-se i formar un embrió, amb l'objectiu d'extreure'n cèl·lules mare (el que s'anomena clonació terapèutica). En altres paraules, és un sistema per obtenir  cèl·lules mare personalitzades que es podrien fer servir per regenerar qualsevol tipus de teixit sense haver de patir per la possibilitat que el cos acabés rebutjant-les. Això, i no pas la possibilitat de deixar créixer l'embrió esperant que acabés naixent un clon, mereixia un premi Nobel.

Però no va haver-hi cap premi per a Hwang. El 2007 es va demostrar que el que havia anunciat era fals. Havia manipulat les imatges dels seus articles, per això cap altre grup havia aconseguit reproduir-ne els resultats. Hwang va ser denunciat, destituït, humiliat i perseguit (la seva rocambolesca història a partir de llavors mereix un llibre sencer), i el tema de la clonació terapèutica va caure en desgràcia. Part de la culpa va ser també del japonès Shinya Yamanaka, que prescisament llavors presentava una manera alternativa d'aconseguir les cèl·lules mare personalitzades sense necessitat del pas previ de crear un embrió. Eren les cèl·lules pluripotents induïdes que, aquesta vegada sí, van reportar el Nobel al seu creador, el 2012.

Vuit anys després de la seva primera aparició, les cèl·lules induïdes encara no s'han pogut utilitzar per a cap teràpia. Hi ha molts estudis en marxa (el primer assaig clínic, per tractar una forma de ceguesa, té lloc actualment al Japó) i les possibilitats són immenses, però també hi ha experts que des del començament creuen que, malgrat que no representen un problema ètic (no es destrueixen embrions en generar-les), no són ni de bon tros tan poderoses com les cèl·lules embrionàries que se suposa que imiten. És per això que la recerca en el camp de la clonació terapèutica no s'ha aturat mai del tot, malgrat que el frau de Hwang fes que el tema perdés la popularitat que havia tingut inicialment.

Fa unes setmanes finalment s'aconseguia el que Hwang havia falsejat una dècada abans: Dong Ryul Lee i Young Gie Chung, a Seül, i Dieter Egli, a Nova York, generaven les primers cèl·lules mare personalitzades humanes utilitzant la transferència nuclear. Aquesta vegada l'impacte mediàtic ha estat molt menor, malgrat que el grup del doctor Egli fins i tot ha anat un pas més enllà: amb aquesta tècnica ha generat cèl·lules productores d'insulina que, un cop trasplantades a ratolins, diuen que funcionen normalment. El potencial per tractar la diabetis, un cop se solucionin una sèrie d'obstacles tècnics, és fenomenal.

Però la transferència somàtica nuclear és una tècnica incòmoda. Planteja una sèrie de problemes morals que preferiríem no tenir damunt la taula. Per començar, cal obtenir un nombre important d'òvuls de donants, cosa que no és senzilla. Si la tècnica realment es fes popular, ja hi ha qui s'imagina que s'acabarien instaurant granges de dones pobres que vendrien els seus òvuls perquè els països rics poguessin disposar-ne. A més, sempre hi ha el temor que algun irresponsable aprofiti els coneixements per continuar per un altre camí i acabar generant clons de veritat. Les implicacions ètiques de tenir còpies genètiques d'algú corrent pel món són massa complexes per detallar-les aquí, sobretot tenint en compte que avui en dia és molt fàcil obtenir ADN d'una persona sense que se n'adoni: n'hi ha prou de robar-li un cabell o una mica de saliva. Així doncs, podria ser relativament senzill clonar algú contra la seva voluntat.

Les cèl·lules pluripotents de Yamanaka ens haurien d'estalviar tot això, si acaben funcionant, però ara ja és massa tard: hem obert la caixa de Pandora i no podem fer veure que no passa res. Tard o d'hora haurem d'agafar el bou per les banyes i discutir com regulem les tècniques de clonació perquè puguem aprofitar tot el seu potencial terapèutic sense crear un daltabaix social. Si és que això és possible.

[Publciat a El Periódico, 17/5/14]